Sóc una mala yoguini

El concepte de yogui tranquil, pacient, quiet i de veu dolça i calmada, que no s'altera per res no va amb mi. Jo sóc una mala yoguini: sóc nerviosa, moguda, tinc una veu més aviat estrident, m'altero, m'estresso, m'impaciento, em desespero, m'enrabio, ploro i perdo els papers de tant en tant. És per això que ric molt quan després d'alguna classe m'han dit que voldrien ser tranquils com jo. Res més lluny de la realitat. Jo sóc un sac de nervis, un descontrol amb potes, una bomba de rellotgeria. No hi ha ni un sol dia que no em proposi mantenir la calma, ser pacient i comprensiva i, en definitiva, ser la viva imatge de la serenor. No hi ha ni un sol dia que no tingui en compte els principis del ioga i les ensenyances del savi Patanjali. "Aquieta la ment", "respira", "allunya't dels patrons repetitius i de la toxicitat dels teus pensaments", "medita", "yoga, yoga, yoga...". Jo intento ser una bona yoguini però a canvi l'únic que aconsegueixo és ser un ésser humà. Ajjj, quina ràbia! Jo vull ser una yoguini pacífica, tranquil·la, serena, dolça i pura com un Buddha però no faig més que fracassar i l'únic que aconsegueixo és ser... jo mateixa.

Moltes vegades em comparo amb altres yoguis i yoguinis, la majoria del meu entorn, ja siguin mestres o companys de sadhana i penso... "per què jo no tinc aquesta veu tan dolça?", "per què jo no sóc tan mística?", "per què jo no sóc tan espiritual?", "per què jo no sóc capaç d'inspirar la gent d'aquesta manera?", "les meves classes mai seran tan maques", "jo no tinc ni la meitat de coneixements de filosofia que aquesta persona". Són una sèrie de pensaments autocrítics que em porten a plantejar-me si realment serveixo per a compartir i ensenyar el ioga o potser seria millor que em dediqués a altres coses i limités el ioga a un nivell personal, fent la meva pràctica pel meu compte i ja. I no és pas enveja d'aquestes persones el que sento, sinó ràbia i impotència de no poder estar jo a la seva alçada.

La meva sadhana de Hatha Yoga (el ioga físic) està plena d'asanes complicades, de contorsions i de seqüències avançades. A la vista tot és molt maco i pot donar la sensació que en sé molt, però a nivell de Raja Yoga (el ioga de la ment) no sóc més que una principiant. Vull ser una bona yoguini! Vull ser capaç de seure 15 minuts a meditar i centrar la ment com Déu mana. Vull ser dolça, tranquil·la, serena, espiritual, mística i meravellosa! Vull encaixar en el concepte de yogui ideal perquè sinó d'alguna manera serà com si estigués enganyant a tothom, inclús a mi mateixa. "Bah, Rosa, deixa-ho córrer. Dedica't a ensenyar anglès, que això sí que ho saps fer bé i no insisteixis més amb això d'ensenyar ioga." Aquest és un pensament que m'inunda el cap dia sí i dia també, però per algun motiu segueixo sentint papallones a l'estómac i una il·lusió infinita cada vegada que publico alguna cosa a la pàgina de Facebook o en aquest bloc. Sento la necessitat innata de compartir la meva experiència i el poquet ioga que conec i això no pot ser dolent.

Moltes vegades el problema radica en el fet de voler ser qui no som, quan en realitat hauriem d'acceptar-nos. Sabeu què penso? Que el concepte de yogui perfecte no existeix. No deixeu que cap gurú il·luminat us vengui la moto, cap d'ells ha arribat al Samadhi encara. Si tot just comences ara el teu camí de ioga o estàs experimentant amb la meditació, no esperis miracles d'un dia per l'altre. L'autoconeixement i la pau interior no són automàtics, no apareixen instantàniament i a més a més requereixen les tres Ps de les que sempre parla Swamini Danda, la meva mestra: pràctica, paciència i perseverància.

El yogui perfecte no existeix, cadacú és yogui a la seva manera i cadascú ho fa tan bé com pot. És per això que em dic: "No vulguis ser qui no ets, sigues, en canvi, la millor versió de tu mateix". I sí, aquesta frase me l'acabo de treure jo de la màniga, probablement inspirada per milers d'idees similars que he llegit en llibres i per internet. Potser l'he plagiat involuntàriament, qui sap? És igual, el que importa és el missatge. Per què he de viure frustrada perquè no sóc una cosa si puc ser una cosa totalment diferent i igualment bona? Potser no sóc tranquil·la, serena, dolça, mística i espiritual, però sóc la Irya Devi. 

Jo sóc el nom espiritual que les meves mestres em van donar perquè m'acompanyés durant la meva sadhana. I cito textualment:

IRYA DEVI. Ets la deessa vigorosa, activa, guerrera defensora de la vida, que utilitzes la teva energia per a investigar, remoure i canviar el que faci falta per alliberar el Ser.

Què collons! Ni tranquil·la, ni dolça, ni mística, ni espiritual, però sóc forta, vigorosa, activa, perseverant i determinada. Potser la meva tasca no consisteix en inspirar els altres d'una forma yòguica  molt tradicional sinó en saber treure el millor de cada persona i ser encoratjadora. No sóc especialment dolça i delicada però sóc alegre i divertida: a les meves classes, ja siguin d'anglès o de ioga mai hi falta el toc d'humor i sobretot, m'agrada riure de tot, inclús de mi mateixa. 

Tots els yoguis són aprenents, ja siguin principiants o siguin mestres. No existeixen els bons i els mals yoguis, ja que el yoga es una disciplina molt àmplia que abarca molts aspectes de la persona. Simplement, cada persona té un talent diferent i no pot comparar-se amb els altres. Així doncs, deixaré d'intentar ser la yoguini que no sóc i començaré a ser la millor versió de mi mateixa.

Om Shanti.

Aparigraha, no avarícia. Ioga, màrketing i consumisme.

Fa unes setmanes us vaig parlar de la revolució de les xarxes socials al món del ioga i com aquestes poden afectar positiva o negativament la nostra pràctica. L'entrada d'avui ha estat bastant improvisada a arrel d'una cosa curiosa que em va passar la setmana passada i que està directament relacionada amb l'article que vaig escriure el mes passat (el podeu llegir aquí: http://mamairya.blogspot.com.es/2016/06/yoga-20-reinvencio-o-frivolitzacio-del.html)

En resum, vam parlar de les xarxes socials i de la imatge que moltes vegades es projecta del ioga: noies maques, roba bonica i cara, postureig...Recordeu? Doncs bé, la setmana passada una marca de roba de ioga americana es va posar en contacte amb mi a través del meu compte d'Instagram per oferir-me ser una de les seves "ambaixadores", ja que els agradava molt la meva galeria i l'energia positiva que desprenen les meves fotos. Què és un ambaixador a les xarxes socials? És bàsicament una persona que fa visible els productes d'una empresa a través de les xarxes penjant fotos seves amb aquests productes. He d'admetre que el meu ego es va sentir genial en aquell moment: "uaaa, a una marca de roba li agradaria que jo els representés! Roba preciosa gratis o amb descomptes!" Llavors va entrar en joc la raó: "mmm, hi ha d'haver truc per algun lloc". El primer que vaig fer va ser buscar el nom de la marca a Google i la veritat és que em va deixar bastant impressionada ja que la roba que fan és preciosa i sembla super còmoda per a practicar ioga. Vaig ser estúpidament seduïda per uns tops meravellosos i uns quants parells de leggings estampats de 90$. Què??!! 90€ unes malles? Estan bojos aquests americans... Permeteu-me que us digui que a Estats Units aquest és el preu que la gent acostuma a pagar per uns "yoga pants", com ells els anomenen, i el que més m'ha cridat sempre l'atenció és que no els trobin cars. Mare meva, amb aquests diners me'n compro jo 10 parells al Decathlon i en tinc per als propers 3 anys! 

Molt bé, doncs, una marca de roba bonica i cara m'ha proposat ser la seva ambaixadora, què faig? Com que tenia molta curiositat, vaig decidir enviar un email a la representant, que va resultar ser una noia encantadora i que em va explicar la filosofia de l'empresa. És una empresa administrada només per dones i que creu en l'empoderament de la dona i els valors del yoga. Volen fomentar la imatge de la dona forta i independent que s'estima i es cuida. No està gens malament, ja que són uns valors que jo també comparteixo, però hi havia més: bàsicament ser ambaixadora consisteix en penjar fotos a instagram amb la seva roba almenys una vegada al mes (pot ser sempre la mateixa roba, cap problema) i fer-ne promoció. Et deixen la roba rebaixada a un 30% i et donen un codi perquè el facin servir els teus seguidors a Instagram, del tipus: "ei, si t'agrada la roba de tal marca, pots aconseguir-la amb un 15% de descompte si fas servir el meu codi", i així, cada 10 compres que es fan amb el teu codi et regalen una peça de roba. La qüestió és que la marca aconsegueix publicitat i a canvi a tu et donen descomptes, et regalen roba bonica de tant en tant i promocionen el teu compte d'Instagram fent difusió de les teves fotos amb el seu producte.

Em vaig quedar molt descol·locada, ja que era una idea molt atractiva i semblava definitivament el que s'anomena una "win-win situation"(tu guanyes, ells guanyen i tothom content), però em semblava extremadament consumista. Sí, la idea d'aconseguir roba preciosa a bon preu és molt temptadora, però també molt frívola. He d'admetre que la idea em seduïa però no acabava de fer-me sentir còmoda, així que ho vaig parlar amb una bona amiga i ella em va ajudar a veure la llum. Recordeu tot el que vaig dir a l'article que vaig escriure el mes passat: el ioga és molt més que leggings bonics i posturetes, el ioga és un estil de vida, una filosofia i forma d'entendre el món, i acceptar aquesta proposta significava anar en contra dels principis del ioga, en especial del principi d'Aparigraha.

En altres ocasions us he parlat de Patanjali, el savi del ioga i els 8 membres del ioga, també coneguts com l'escala de Patanjali. En aquesta escala cada esglaó representa un pas per arribar al Samadhi (la plenitud, la il·luminació) i el primer esglaó de tots son els Yamas, el control, les restriccions. El primer de tots és Ahimsa, la no violència, el segon és Asteya, no robar, i el tercer ja us el podeu imaginar: exacte, Aparigraha, la NO AVARÍCIA, la no acumulació de béns materials o abstractes, la desafecció d'objectes o sensacions que creiem que necessitem per sentir-nos bé.

A continuació, m'agradaria citar textualment un passatge del llibre "El Aprendiz de Yoga" de Swamini Danda, la meva mestra:

Tienes todo lo que necesitas para ser feliz. Cuando empiezas a andar en la dirección de lo que quieres, te vas encontrando todo lo que necesitas. Es como un milagro: Nada te faltará. Cuántas veces la cabeza nos hierve en mil y un deseos de hacer, de tener, de dominar los hechos, de conquistar, de conseguir e incluso de "vivir" intensamente, de tener muchas experiencias, placeres, poder, relaciones... en definitiva, de llenar un "vacío existencial" con el consecuente miedo añadido de perderlo todo y quedarnos con las manos vacías. Vemos como algunas personas están apegadas a cosas que, en realidad, no necesitan.

No necessites aferrar-te a res per a ser feliç. Busca la simplicitat.

Efectivament, tenim una mena de necessitat absurda d'acaparar coses que, no només no ens serveixen per res, sinó que a més ens suposen una càrrega. No tenir coses implica ser feliç amb poc i saber apreciar les coses bones de la vida. No tenir coses innecessàries fa que puguis omplir els espais buits amb altres que sí que valen la pena. Acaparar béns materials només et porta patiment i por a perdre-ho tot. Així doncs, tinguem només allò que necessitem. Necessito jo uns quants parells de leggings cars per ser feliç? No. Puc fer ioga amb qualsevol roba, sempre i quant sigui còmoda. Necessito jo tenir més seguidors a Instagram per ser feliç? No, els seguidors sempre són benvinguts, però tenir-ne més o menys no canvia la meva realitat. 

Si per aconseguir tot això havia de comprar uns leggings a més de 60$ amb descompte i després sumar-li les despeses d'enviament, m'hauria sortit la broma per un ull de la cara. Estic disposada a pagar aquesta quantitat de diners per una sola peça de  roba que faré servir per suar? No. Estic disposada a comprar-ne alguna de tant en tant per no repetir modelet a les fotos i que així no quedi lleig? No. Estarien alguns dels meus contactes d'Instagram disposats a pagar gairebé 100$ pel mateix? Ho dubto molt, no conec gaire gent del meu cercle d'amistats que vulgui gastar-se una fortuna en això, per no dir que a la majoria ni tan sols els agrada el ioga. Hauria acabat gastant molts diners en unes malles i després no hauria trobat a ningú que es comprés res, així que jo no guanyaria res, i la veritat és que tot plegat seria una mica "cutre" perquè el meu número de seguidors a Instagram és molt petit. I així s'acabaria la meva experiència com a "cutre-influencer", amb menys diners, menys temps i uns principis ètics dubtosos.

És ètic que les empreses vinculades al món del ioga fomentin el consumisme? Bé, són empreses, tenen un negoci i bé han de viure d'alguna cosa, però és bastant contradictori per a un yogui parlar de ioga i després oferir descomptes i promocionar un producte que, en la meva humil opinió, és absurdament car, amb la intenció de guanyar fama i més roba maca. Atenció, no jutjo els yoguis que ho fan, simplement dic que és contradictori. Personalment, jo no tindria la consciència tranquil·la sabent que em passo la vida pregonant els Yames i Niyames als meus lectors i alumnes i després us colés un "Compra't aquest parell de leggings extra cars que no necessites amb un 15% de descompte." Com es pot ser yogui i després dedicar-te a promocionar béns de consum? Com em va dir la meva amiga Alejandra, la història seria ben diferent si es tractés d'un negoci  local o d'alguna amiga que comença. Llavors seria jo ajudant a un emprenedor a guanyar-se la vida, no a una empresa Nord-Americana super-mega-capitalista. No sé si m'enteneu...

És probable que molts no entenguin perquè vaig declinar amablement l'oferta de la representant, però això es deu a que ja tenim el cervell rentat. A diari ens fan creure que necessitem una pila de coses que en realitat són inútils i ens fan més esclaus de les nostres possessions. És clar que m'agrada la roba bonica, sóc humana, però jo decideixo si en tinc prou amb  3 peces o en necessito 15 i també decideixo si em vull gastar 20€ o 100€. És en moments com aquest que aprecies la simplicitat del Hatha Yoga clàssic: els mestres tradicionals et demanen que vagis a classe tot vestit de blanc. Tothom vesteix igual, ningú destaca, et pots centrar en la teva pràctica. Personalment, quan practico a casa o pel meu compte, a mi m'agrada posar-me roba de colors, ja que la trobo més alegre i em fa sentir bé, però agraeixo el poder arribar a l'Ashram i oblidar-me del que porto jo o porta l'altre, de si la meva roba és més "trendy" que la seva i ximpleries d'aquest estil. El ioga és ioga, no una passarel·la. A la Índia el ioga s'ha practicat tradicionalment amb un tapall (un "taparrabos", vaja) perquè la idea és estar còmode, no guapo.

Si practiques ioga, no oblidis mai perquè ho fas. Si decideixes ser com aquestes noies guapes de Instagram i gastar-te molts diners en la roba que faràs servir en la teva pràctica, para't a pensar perquè ho fas. Si decideixes gastar-te aquests diners perquè els tens i t'agrada, no passa res, són teus i tu ets feliç així, però no oblidis mai el principi d'Aparigraha: només és roba, un bé material més per a carregar pel teu camí de ioga.

Gràcies per llegir.

Om Shanti.