lunes, 20 de junio de 2016

Yoga 2.0. Reinvenció o frivolització del ioga a través de les xarxes socials?

Em fascinen les xarxes socials, de debò. Em semblen una eina molt útil per a donar-te a conèixer i per a conèixer coses dels altres. I també pot ser una eina fantàstica d'aprenentatge. Avui us vull parlar de la relació amor-odi que existeix entre el ioga més tradicional i internet. Molts sabeu que tinc un compte a Instagram i que allà hi penjo fotos de la meva pràctica i progressió. Sé que molts ho enteneu però també sóc conscient que molts no hi esteu gaire a favor i tot deriva de les diferents formes que existeixen de veure el ioga.

La visió més tradicional i purista diu que el ioga és un treball intern, un viatge que una persona fa cap al seu interior i jo més profund i íntim, així que fer-te fotos i videos i exposar-te a internet constantment és frivolitzar la pràctica i alimentar el teu ego. El ioga ha de ser una disciplina pura i privada de creixement personal, no un numeret de circ de noies mones i perfectes. Si Patanjali veiés el que la gent publica a Instagram, es portaria les mans al cap. La visió més moderna-capitalista-tecnològica diu que el ioga és una disciplina estupenda per a mantenir l'equilibri cos-ment, un cos bonic i tonificat i lliure de toxines, a més de brindar-te ocasions especials per a lluir els nous tops i leggings de marques extra-cares com Lululemon i així estar sempre a la moda, sentir-te preciosa i ser ultra moderna i "cool".

Com podreu haver comprovat pel to que he fet servir, no em decanto ni per una visió ni per una altra, ja que els extrems no són mai bons. És cert que el ioga és una ciència ancestral i mil·lenària de creixement personal, però també és cert que vivim al segle XXI i negar l'evolució de la societat i els canvis seria completament absurd. Si hi ha una cosa que caracteritza el ioga, és la seva adaptabilitat i capacitat d'ajustar-se a les necessitats de qualsevol persona. Pot ajudar a persones molt espirituals però també a persones molt pragmàtiques, a gent flexible i a gent rígida. Pots practicar per obtenir beneficis físics o per beneficis espirituals. Tu tries el que vols del ioga i ningú té dret a dir-te que el que fas no està bé. No pots tancar-te al món modern i criticar les xarxes, els actes massius de ioga que s'organitzen pel Yoga Day, per exemple, o la gent que fa ioga amb roba de colors simplement perquè tu practiques de forma diferent o prefereixes vestir tot de blanc, tal i com et va ensenyar el teu mestre.

Jo he tingut i tinc la sort de tenir unes mestres fantàstiques que m'ensenyen el camí del ioga més pur i autèntic, el que s'ha practicat sempre de forma tradicional. I és preciós perquè és com si s'aturés el temps i no importés ni on ni quan i pots connectar amb una pràctica ancestral sabent que estàs rebent el llegat d'uns yoguis que van viure segles abans que tu. Sents que formes part d'una família, d'una xarxa molt gran que s'estén a través del temps i dels territoris. La connexió i pau que sents quan practiques tot vestit de blanc, amb el dhooti, amb un mestre o gurú autèntic, quan cantes els mantres, quan la teva sadhana trascendeix qualsevol aspecte material, és indescriptible i aquesta és la màgia del ioga tradicional. Però també sóc una persona jove que viu al món modern i m'encanten les xarxes socials i veure diferents formes d'entendre el ioga. I entro a Instagram i veig milers de fotos cada dia amb colors, gent de tot el món, de diferents cultures fent postures impossibles i asanes que mai havia vist abans. "Wow!", penso. I tot això que m'estava perdent? Quantes coses per explorar! Quantes coses per aprendre! Perquè la clau no està en condemnar tot el que es veu a les xarxes com a frívol i poc autèntic, es tracta de filtrar el que és bo per a tu i el que no ho és.

Parlem de la pitjor cara de les xarxes: el postureig del que moltes vegades parla en Ramiro Calle. Si bé és cert que jo veig les xarxes socials com una eina d'exploració del ioga i de connectar amb yoguis de tot el món, hi ha molta gent que ho veu com una plataforma d'autobombo i narcissisme brutal. Jo no segueixo a qualsevol persona a Instagram. Jo segueixo a la gent que considero que fan la seva sadhana i això inclou a yoguis molt experimentats i a yoguis principiants que tot just fa 2 mesos que s'han iniciat. M'agrada veure gent genuïna que comparteix la seva pràctica real, tant si és bona com si és un nyap (tot i que la pràctica sempre és la pràctica). És gent que practica plogui, nevi o faci sol i que et parlen de les seves limitacions i com intenten superarles amb el ioga. Gent que es fa una foto fent ioga. Però per desgràcia la xarxa està plena de "posers": gent que es fa fotos en els llocs més absurds, fent postures boges amb minifaldilla i talons d'agulla i amb etiquetes tan absurdes com #strikeapose o #stopdropandyoga. Aquí alguns exemples:






Això no és ioga, això és ser un "notes", i perdoneu l'expressió. Això són ganes de cridar l'atenció i presumir de posturetes. Això és ego i punt. I no només això és dolent. També és un horror veure com tothom es gasta una quantitat increïble de diners en roba de ioga per sortir moníssimes a les fotos i per després sentir-te fatal per no lluir tan bé com aquesta "yoguini" tan estupenda amb cos de top model que surt a la teva pantalla. Això és el que porta a la gent a no provar el ioga, el què pensaran, el "jo no sóc tant guapa com ella", el "la meva roba és cutre i barata del Decathlon" o el "jo mai aconseguiré fer aquestes postures". Si us plau, fem servir les xarxes com una forma d'explorar diferents postures o formes de veure el yoga, no com a l'única i verdadera forma d'entendre'l. O és que us penseu que tot el que es publica a internet és real? Hi ha postures increïbles que els yoguis que les han fet només han aconseguit aguantar-les durant mig segon, temps suficient per a fer la foto. Després ho pengen a Instagram i tatxaaan! Són els reis de les asanes complicades. Mireu, mireu:


No vull treure-li el mèrit a aquesta noia perquè aquesta asana existeix i es diu Niralamba Sirsasana i realment el que està fent és admirable, però quanta estona creieu que va aguantar així? Probablement no més de dos segons. I el problema no és que ella pengi aquesta foto, el problema és que molta gent la veurà i es farà falses expectatives i creuran que si no aconsegueixen fer això i mantenir la postura estàtica, llavors la seva pràctica no val res.

Hi ha fotos espectaculars o videos que es pengen que mostren una fluidesa, una facilitat, una perfecció al·lucinants. Buah! Jo mai ho faré això! Bé, t'has parat a pensar en quantes vegades han hagut de repetir la foto o el video fins que ha quedat perfecte? No, no i no! Això no és ioga, no és una pràctica autèntica, així que ignora-ho!

L'ésser humà sent certa obsessió per buscar aprovació en tot. Amb la pila de super yoguis que hi ha a internet fent postures increïbles, com vols que ara jo pugi una foto meva fent una miserable cobra? No és gens espectacular, així que no val la pena. I tant que sí! i saps per què? Perquè és la teva pràctica i és real.

Llavors què has de fer? Fer servir les xarxes o ignorar-les? Com ja he dit abans, has de trobar l'equilibri. Busca l'autenticitat i l'humiltat a Instagram o a Facebook. Observa i aprèn. Prova coses noves... perquè no? Jo he après moltíssim amb els videos i fotos que he trobat a internet. Les xarxes socials poden ser un gran mestre, però tu ets responsable de les ulleres que et poses quan les mires.

I si les fas servir, això et converteix en un mal yogui que només busca l'autocomplaença i l'admiració dels altres? No necessàriament. Abans de penjar una foto pensa: per què te l'has fet? Per què la penges? Què en pot treure la gent de la teva foto? Sé que en el meu cas molta gent no entén perquè publico fotos meves però jo tinc la resposta molt clara. En més d'una ocasió m'he sentit qüestionada pel que fa als meus motius per tenir un bloc, pàgina de facebook i compte a Instagram. "Què en treus de tot això?", em pregunten alguns, ja que saben que no guanyo ni un cèntim amb això que faig. Tenim la mania de pensar que les coses es fan fer dos motius: benefici econòmic o fama i admiració. Doncs mireu, en el meu cas no és ni una cosa ni l'altra. És tan senzill com: m'apassiona el ioga, de fet, m'agrada tant, que no puc guardar-me'l només per mi i tinc la necessitat de compartir-lo amb tothom. I no només això, vull compartir la meva sadhana per a inspirar a més gent a practicar, que vegin què és això del ioga i quines coses bones et pot aportar. La majoria de fotos meves que penjo al bloc les penjo per exemplificar les tècniques que explico i prefereixo penjar una foto meva que posar la d'una altra persona i arriscar-me a violar els seus drets d'imatge i buscar-me problemes. Altres fotos les penjo perquè després de moltes hores de pràctica he aconseguit fer una cosa que per a mi era important i em fa il·lusió compartir la meva alegria. Moltes vegades he connectat la càmera només per a poder-me observar després i poder-me corregir, però en veure on he arribat m'ha donat tal atac d'alegria que ho he hagut de compartir. Perquè al cap i a la fi és això, alegria. És passió genuïna pel que faig i no intento obtenir el reconeixement de ningú, només comparteixo. I de la mateixa manera que a mi em fa feliç compartir el meu camí amb els altres, m'encanta veure fotos del progrés d'altres persones. Personalment opino que no hi ha res que motivi més a practicar que veure com la gent progressa amb la seva pràctica i per això jo penjo fotos meves i sempre he animat a les meves alumnes a penjar-les també. Tota pràctica és bonica i digna de veure si es fa amb amor, passió i amb la ment centrada en el que toca: el ioga de veritat.

Om Shanti.


No hay comentarios:

Publicar un comentario