Un any de Mama Irya. Balanç del meu primer any a les xarxes.

(Versión castellana más abajo)

Avui és 28 de gener de 2017 i tot just fa un any que vaig començar aquest bloc. Un bloc que va engegar amb moltes ganes i energia i que s'ha anat apagant de mica en mica per falta de temps, tot i que no s'ha perdut pas la il·lusió del principi. Sou poquets els que em llegiu, però hi sou, i per a mi això val un món. El meu objectiu no ha estat mai fer-me famosa ni rica, i la veritat, crec que encara que ho intentés tampoc ho aconseguiria. El meu objectiu sempre ha estat compartir les meves experiències amb el ioga i com visc el dia a dia intentant compaginar la meva pràctica amb la maternitat. Aquest no ha estat mai un bloc de maternitat o de ioga per a mares, sinó un bloc d'una mare yoguini. Vaig triar aquest nom perquè són les dues coses que defineixen la meva vida en aquest moment: sóc mama i sóc Irya Devi, i una cosa no pot anar sense l'altra.

En un any el meu pas per les xarxes ha evolucionat molt: vaig passar de tenir només el bloc a obrir una pàgina de Facebook (Mama Irya. La mama yoguini. Feu-hi una ullada i seguiu-me ;-)) a reprendre l'activitat al meu compte d'Instagram, que tenia abandonat des del segon embaràs. Ara per ara el que més m'està ocupant és Instagram, ja que ha resultat ser una plataforma ràpida i molt eficaç per a connectar amb yoguis a nivell nacional i internacional. Tampoc tinc una legió de seguidors allà (m'estic apropant als 1000), però estic establint una relació molt especial amb molts d'ells. El fet de tenir aquest compte d'Instagram m'ha obert la porta a anar a esdeveniments com la Masterclass de Mango, i aquest esdeveniment m'ha permès conèixer gent preciosa que a la seva vegada m'ha obert la porta a anar a més masterclasses, tallers i sessions vàries. He participat en reptes i sorteigs, alguns dels quals els he guanyat (amb els conseqüents premis), he participat en actes benèfics, he escrit articles, he escrit reviews sobre productes que m'han regalat, etc, etc. Durant tot aquest any he hagut de justificar perquè escric un bloc  i si en trec res, amb dues connotacions. La primera volent dir que quina xorrada és  això d'escriure un bloc si no em paguen i la segona insinuant que sóc una mala yogui i com acusant-me de voler-me fer "autobombo". La conclusió a la que he arribat és que la gent sempre criticarà tot el que facis, així que fes el que a tu et sembli.

Imatge de la Masterclass Gaudium Vita. Foto de Shambhala barcelona

 

Curiosament, però, el més gran que m'enduc d'aquest primer any és la gent. Estic coneixent a gent meravellosa a través de Facebook i Instagram, he passat a formar part de una gran comunitat yogui virtual. És gent bonica que comparteix la seva sadhana (pràctica) i es recolzen i s'animen les unes a les altres. Però com no podia ser d'una altra manera, també Instagram té un costat ben fosc.

En moltes ocasions us he parlat de l'obsessió pel consumisme i el materialisme que hi ha a les xarxes (i en la nostra societat en general) i per desgràcia, això abunda a Instagram. És tot com una gran plataforma que les marques utilitzen per bombardejar-te dia sí i dia també amb productes que no necessites. I no només les marques, la gent també. Molts ja coneixeu el que opino de ser yogui i passar-te el dia promocionant productes...

També hi ha gent indesitjable, amb un ego extraordinàriament gran que es fa dir yogui però a la pràctica fan coses molt poc yoguis, com el maleït follow-unfollow que, sentint-ho molt, m'amarga l'existència. Es tracta de gent que creuen que per ser guai han de tenir milers i milers de seguidors però ells segueixen a quatre gats perquè això és signe d'exclusivitat. Es passen la vida seguint gent a la xarxa per aconseguir que els segueixin també per simpatia. Un cop tenen el teu "follow", et deixen de seguir. Mai els ha interessat res del que publiques, només estan interessats en el seu enorme i monstruós ego, que només es preocupa de fer que el seu súmero de seguidors creixi i creixi i creixi. Perdoneu, però, des de quan la teva vàlua com a persona depèn del número de persones que fan click a una foto teva? És realment desmotivador veure com hi ha gent que penja fotos i textos encoratjadors, plens de sentit i grans missatges i només tenen 300 seguidors, quan hi ha gent que penja una foto en roba interior i posa una frase del tipus: "Bon dissabte" i els segueix 10.000 persones. Res en contra del que publica la gent, cadascú és lliure de fer servir la xarxa com vulgui. L'interrogant el poso sobre aquesta gent que hi posa m'agrada. Bon dissabte i un cul t'inspiren? Wow. Una de vegades té ganes d'enviar Instagram a pastar fang, i de fet m'ho plantejo amb certa freqüència. Però cada vegada que penso que seria millor que ho deixi trobo un motiu per seguir-hi: una menció en la publicació d'una persona que admires, un comentari encoratjador o motivador, una persona totalment desconeguda que et demana que segueixis publicant perquè els inspires... Wow! Això ha estat el més fort que m'han dit mai: "inspires". Saber que amb les teves vivències, paraules o idees pots ajudar a una sola persona a trobar el seu camí val molt més que tots els seguidors del món.

Gent bona i dolenta en trobaràs a qualsevol lloc: al món real i a les xarxes, només has de saber posar els filtres adequats. Hi ha molta gent desconeguda mereixedora de ser llegida i molta gent famosa que no inspira. Fem bon ús de les xarxes. Busquem allò que ens motiva i ens inspira i evitem allò que trobem frívol i superficial. Si busques el yoga autèntic a internet, el pots trobar, només has de parar atenció. No alimentis la superficialitat i la frivolitat. 

Per a celebrar aquest primer any de yoga virtual i els meus imminents 1000 followers a IG, m'he aliat amb la meva mestra Swamini Danda i estem preparant un petit sorteig en el que ens encantaria que hi partissipéssiu. Us mantindré informats. Mentrestant, moltes gràcies per formar part de meva família yogui virtual.

Om Shanti.

_________________________________________________________________________________

Hoy es 28 de enero de 2017 y justo hace un año que empecé este blog. Un blog que arrancó con muchas ganas y energía y que se ha ido apagando poco a poco por falta de tiempo, aunque no se ha perdido la ilusión del principio. Sois poquitos los que me leéis, pero estáis ahí y para mí eso vale un mundo. Mi objetivo no ha sido nunca hacerme famosa ni rica, y la verdad, creo que aunque lo intentara tampoco lo conseguiría. Mi objetivo ha sido siempre compartir mis experiencias con el yoga y como vivo el día a día intentando compaginar mi práctica con la maternidad. Este no ha sido nunca un blog de maternidad o de yoga para madres, sinó el blog de una madre yoguini. Elegí este nombre porque son las dos cosas que definen mi vida en este momento: soy mamá y soy Irya Devi, y una cosa no puede ir sin la otra.

En un año mi paso por las redes ha evolucionado mucho: pasé de tener sólo el blog a abrir una página de Facebok (Mama Irya. La mama yoguini. Echadle un vistazo y seguidme ;-)) a retomar la actividad en mi cuenta de Instagram, que tenía abandonada desde mi segundo embarazo. Ahora mismo lo que más me ocupa es Instagram, ya que ha resultado ser una plataforma rápida y muy eficaz de conectar con yoguis a nivel nacional e internacional. Tampoco tengo una legión de seguidores allí (me estoy acercando a los 1000), pero estoy estableciendo una relación muy especial con muchos de ellos. El hecho de tener esta cuenta de Instagram me ha abierto las puertas a acontecimientos como la Masterclass de Mango, y este acontecimiento me ha permitido conocer a gente preciosa, que a su vez me han abierto las puertas a participar en más masterclasses, talleres y sesiones varias. He participado en sorteos y retos (algunos los he ganado, con sus correspondientes premios), he participado en actos benéficos, he escrito artículos, he escrito reviews de productos que me han regalado, etc, etc. Durante este año también he tenido que justificar porqué escribo un blog y si saco nada de ello, con dos connotaciones. La primera queriendo decir que  menuda chorrada es eso de escribir un blog si no me pagan y la segunda insinuando que soy una mala yogui y como acusándome de darme autobombo. La conclusión a al que he llegado es que la gente siempre criticará todo lo que hagas, así que haz lo que a ti te parezca.

Imagen de la Masterclass de Gaudium Vita. Foto de Shambhala Barcelona

Curiosamente, lo más grande que me llevo de este primer año en las redes es la gente. Estoy conociendo a gente maravillosa a través de Facebook e Instagram, he pasado a formar parte de una gran comunidad yogui virtual. Es gente bonita que comparte su sadhana (práctica) y se apoyan y animan las unas a las otras. Pero como no podía ser de otra manera, también Instagram tiene un lado oscuro.

En muchas ocasiones os he hablado de la obsesión por el consumismo y el materialismo que hay en las redes (y en nuestra sociedad en general) y por desgracia, esto abunda en Instagram. Es como una gran plataforma que las marcas utilizan para bombardearte día sí y día también con productos que no necesitas. Y no sólo las marcas, la gente también. Muchos ya conocéis lo que opino sobre ser yogui y pasarte el día promocionando productos...

También hay gente indeseable, con un ego extraordinariamente grande que se hace llamar yogui pero en la práctica hace cosas muy poco yoguis, como el maldito follow-unfollow que, sintiéndolo mucho, me amarga la existencia. Se trata de gente que cree que para ser guay tienen que tener miles y miles de seguidores pero ellos siguen sólo a cuatro gatos porque eso es signo de exclusividad. Se pasan la vida siguiendo a gente por la red para conseguir que les sigan a ellos también por simpatía. En cuanto tienen tu "follow", te dejan de seguir. Nunca les ha interesado nada de lo que publicas, sólo están interesados en su enorme y monstruoso ego, que sólo se preocupa de hacer que su número de seguidores crezca, crezca y crezca. Perdonad pero ¿desde cuándo tu valía como persona depende del número de gente que hacen clic en una foto tuya? Es realmente desmotivador ver como hay gente que cuelga fotos y textos empoderadores, llenos de sentido y grandes mensajes y que sólo tienen 300 seguidores, cuando hay gente que cuelga una foto en ropa interior y pone una frase del tipo "Feliz sábado" y les siguen 10.000 personas. Nada en contra de lo que publica la gente, cada uno es libre de usar la red como le da la gana. El interrogante lo pongo sobre esa gente que pone un "me gusta". ¿"Feliz sábado" y un culo te inspiran? Wow. Una a veces tiene ganas de mandar Instagram a tomar viento fresco, y de hecho me lo planteo con cierta frecuencia. Pero cada vez que pienso que sería mejor que lo deje, encuentro un motivo para seguir: una mención en la publicación de una persona a quien admiras, un comentario motivador, una persona totalmente desconocida que te pide que sigas publicando porque les inspiras... ¡Wow! Eso ha sido lo más fuerte que me han dicho jamás: "inspiras". Saber que con tus vivencias, palabras o ideas puedes ayudar a una sola persona a encontrar su camino vale mucho más que todos los seguidores del mundo.

Gente buena y mala la encontrarás en todas partes: en el mundo real y en las redes, sólo tienes que saber poner los filtros adecuados. Hay mucha gente desconocida merecedora de ser leída y mucha gente famosa que no inspira. Hagamos un buen uso de las redes. Busquemos aquello que nos motiva y nos inspira y evitemos lo que consideramos frívolo y superficial. Si buscas el yoga auténtico en internet, lo puedes encontrar, sólo tienes que prestar atención. No alimentes la superficialidad y la frivolidad. 

Para celebrar este primer año de yoga cirtual y mis inminentes 1000 followers en IG, me he aliado con mi maestra Swamini Danda y estamos preparando un pequeño sorteo en el que nos encantaría que participáseis. Os mantendré informados. De mientras, muchas gracias por formar parte de mi familia yogui virtual.

Om Shanti.

La mama Irya se'n va a la Mango Yoga Masterclass de Verónica Blume

És curiós, però per algun motiu, últimament sembla que només escric sobre Instagram i les xarxes socials, i juro que no ho faig a cosa feta. Simplement, la vida m'està portant per aquest camí i jo escric sobre el que em va passant. Els que m'aneu seguint sabeu que durant l'últim parell de mesos he estat debatint sobre les virtuts i perills de les xarxes socials i sempre he intentat mantenir una postura bastant neutral. L'univers ha volgut donar-me l'oportunitat d'explorar més aquest món.

Els que em seguiu a Instagram sabeu que m'encanta participar en reptes en aquesta xarxa: és divertit, coneixes gent de tot el món i tens l'oportunitat de guanyar coses... i això és precisament el que em va passar a mi. La famosa marca de roba Mango feia el llançament de la nova col·lecció de roba de ioga per la temporada 2016-2017, així que van decidir fer-ho organitzant un esdeveniment yogui i es van aliar amb Verònica Blume, ex-top model i ara professora de ioga. Es faria una classe magistral al seu estudi de ioga a Barcelona, "The Garage", on hi assistirien tota una sèrie de celebrities i Instagrammers famoses, a més a més de les 10 afortunades guanyadores del concurs.

Verónica Blume fent la presentació.

Quan la setmana passada em van anunciar que era una de les afortunades que assistiria a l'esdeveniment, vaig tenir una sèrie de sentiments creuats i barrejats. Per una banda em sentia emocionada i feliç per haver guanyat i tenir l'oportunitat de participar en una cosa així, però per una altra em sentia com si estigués traïnt la meva pròpia moral. Molts haureu llegit en els últims articles que he publicat que no sóc gaire partidària de barrejar ioga i consumisme, ja que crec que són coses autoexcloents (feu una ullada a http://mamairya.blogspot.com.es/2016/08/aparigraha-no-avaricia-ioga-marketing-i.html).

Després d'haver escrit aquest article, pensava que assistir a una cosa tant comercial com era la presentació d'una col·lecció de roba era bastant hipòcrita i contradictori, i per això tenia dubtes. Però després de rumiar-ho una mica, vaig pensar que ja que se m'havia donat aquesta oportunitat, seria bo aprofitar-la. Al cap i a la fi, ningú m'estava demanant que fes publicitat de la marca o incités a ningú a comprar res, simplement m'havien convidat a un esdeveniment. Vaig acceptar i em vaig proposar disfrutar de l'experiència al màxim. El truc era pensar que l'esdeveniment no era pas yogui sinó de moda i anar ben receptiva i oberta a qualsevol  situació que es pogués donar. Se m'estava donant la possibilitat de veure tot el món d'Instagram, influencers, marques i ioga des de dins i això podia ser molt interessant. Definitivament, tenia molt més a guanyar que a perdre.

El dia abans de la masterclass l'equip de Mango em va enviar la meva agenda per al dia següent per a que em pogués fer una idea de tot. Una agenda??? Uau! Em vaig sentir important i tot, com una executiva. L'agenda més o menys anava així:

8.30h: Te recogeremos en la dirección que nos facilitaste para llevarte al “The Garage” 

10.00h: Llegada a “The Garage” + Entrega Kit Yoga a todas las invitadas. Habrá un vestuario dónde os podréis cambiar 

10.15h: Introducción y bienvenida por Verónica Blume 

10.30h: Empieza la #MANGOYogaMasterclass 

12.00h: Fin de la #MANGOYogaMasterclass 

12.30h: Charla sobre zumos naturales ofrecida por Mother BCN 

13.00h: Brunch saludable 

14.00h: Fin de evento. Un transfer te recogerá para llevarte de vuelta a la dirección que nos indicaste 

La nova col·lecció de Mango

Aquí ja vaig començar a posar-me nerviosa i a pensar tonteries: "buff, i què em posaré? I amb qui parlaré si no conec a ningú? I si semblo una pagesa de poble? I si no sé prou de ioga? "I si... I si... I si... Després de moltes hores de lluita interna i de pràcticament tota la nit sense dormir dels nervis, vaig decidir que el millor que podia fer era simplement ser jo mateixa i no intentar disfressar-me ni aparentar el que no era. Jo sóc jo. Ham So, jo sóc aquest petit punt dins de l'univers. I crec que va ser el millor que vaig poder fer.

Quan el dia va arribar i em vaig llevar, només havia dormit quatre hores, entre els nervis i el meu fill que es va despertar unes tres vegades durant la nit. "Perfecte", vaig pensar, "aniré al The Garage amb cara d'ós rentador narcolèptic. Em poso maquillatge? Però si jo no em maquillo mai!". I la discussió interna va prosseguir entre comentaris absurds i sentiments de vergonya i culpabilitat. Sabeu què vaig fer al final? Acceptar. Acceptar la situació i estimar-me una miqueta. Vaig entendre que si jo no tinc un físic espectacular ni sóc una "fashionista", també està bé i és totalment acceptable. Em mostraria al natural: sóc hippie aquí i a qualsevol lloc. Amb roba hippie i sense maquillar.

Quan van tocar les 8:30 vaig baixar al carrer on representa que m'esperava un taxi. De taxi res, era un Mercedes de gama alta amb xofer tot ben vestit. La meva primera reacció va ser pensar "això és per a mi?" I vaig adonar-me que ja havia començat tot. De camí a Barcelona vam passar a recollir una de les altres afortunades guanyadores del concurs. Era una noia molt maca i senzilla que va acabar de fer-me sentir bé. Vaig pensar que si tothom era com ella el dia aniria rodat. I no em vaig pas equivocar.

Vam arribar a "The Garage" i allà hi havia tot de gent atrafegada amunt i avall preparant coses, la Verónica Blume parlant amb algú i en general molt de moviment. Vam anar aprendre un cafè tranquil·lament i ens vam anar trobant de mica en mica totes les assistents, algunes famoses, algunes famosilles i unes altres d'anònimes com jo. Va ser un moment maco on ens vam conèixer, vam intercanviar impressions i també comptes d'Instagram. Llavors ens van fer passar al vestuari.

Tot llest per la masterclass

Allà vam trobar tres piles amb leggings, sostenidors esportius i malles de diverses talles. Cadascuna va agafar la talla que li corresponia i vam passar a la sala, que ja estava preparada per a la sessió. Tot era molt maco, totes les màrfegues estaven ordenadetes a terra, amb el seu logo de Mango i una cartulina amb els nostres noms escrits amb una cal·ligrafia preciosa. Tothom va anar al seu lloc i la sessió va començar.

Comença la masterclass

La classe va ser fluida i ben estructurada però se'm va fer curta. Suposo que eren moltes emocions juntes i els nervis no m'acababen de deixar submergir-me en un treball més profund. A més a més, hi havia un parell de càmeres fent fotos i, vulguis o no, això descentra una mica. Vaig respirar profundament i vaig pensar que ja sabia que això passaria i que sabia a què venia. El nivell em va agradar, era bastant avançat però assequible, suficient per sentir que fas un treball intents però sense treure el fetge per la boca. Crec que a nivell tècnic i de seqüència, li donaria un 8. Una bona nota. Així que si esteu pensant en assistir a alguna classe de Vinyasa de la Verònica Blume, us ho recomano. A nivell espiritual no hi vam treballar gaire, però era lògic i previsible, tractant-se del tipus d'esdeveniment que era. Cap problema. Hi vaig anar per passar-m'ho bé.

Jo degustant un dels sucs

Després de la classe vam canviar-nos i vam passar al pati, on ens van fer una xerrada promocional d'una marca de sucs naturals premsats en fred. Aquesta va ser la part més avorrida, però va ser interessant aprendre alguna que altre cosa sobre les propietats de certs vegetals. Acte seguit van portar el "brunch". Jo sóc molt amant del menjar i en general he tastat molta varietat i estic oberta a coses noves, però en la meva opinió, hi havia coses una mica estranyes a taula, que, tot i que me les vaig menjar, passaran a la meva memòria sense pena ni glòria.

Ens van donar un parell d'obsequis més (penseu que ja ens havien regalat la roba i la màrfega que haviem fet servir), com un sabó i una targeta regal per comprar a Mango, i els xofers van començar a endur-se les afortunades cap a les seves destinacions.

Un moment de la sessió. Em veieu? XD

A nivell personal, com a Rosa Sánchez, puc dir que va ser un dia estupend, ple de sorpreses, emocions, regals i alegries. La veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé i no vaig sentir-me fora de lloc en cap moment. Vaig aconseguir adaptar-me a la situació sense deixar de ser jo en cap moment. A nivell yogui, com a Irya Devi, no vaig tenir cap sorpresa. No era pas un esdeveniment yogui pròpiament dit, era tot màrketing i de vegades una mica de "postureig" que no acabava d'agradar al meu jo més purista i amant del ioga tradicional. Està clar que si el que busques és un ioga profund i autèntic aquest no és el lloc on el trobaràs, però si més no, va ser molt interessant veure tot aquest món instagrammer de roba "trendy" i noies maques des de dins. Hi havia gent molt genuïna i senzilla i gent que es volia fer notar més. Cap problema. De fet totes erem allà gràcies a Instagram, així que ja sabíem què hi trobariem.

S'acaba la classe. Reconeixeu la meva melena? ;-)

En definitiva, me'n porto una super experiència a casa. Una part de mi segueix tenint una lluita interna i se sent dividida entre les bondats de les xarxes i el seu caire materialista i consumista i el ioga tradicional, que evita precisament aquestes coses i se centra en el creixement personal. Com ja he dit alguna vegada, és difícil fugir de la modernitat, ja que som humans i no vivim en un forat a terra, però acceptar les noves tendències amb els braços ben oberts sense reflexionar tampoc pot ser bo. Busquem doncs l'equilibri. Aprenguem a disfrutar de les coses que ens ofereix la vida, ampliant la nostra visió, però no oblidem mai les nostres arrels i allò que ens manté amb els peus a terra.

Gràcies per llegir,

Om Shanti. 

Fotos cortesia de Mango.

Aparigraha, no avarícia. Ioga, màrketing i consumisme.

Fa unes setmanes us vaig parlar de la revolució de les xarxes socials al món del ioga i com aquestes poden afectar positiva o negativament la nostra pràctica. L'entrada d'avui ha estat bastant improvisada a arrel d'una cosa curiosa que em va passar la setmana passada i que està directament relacionada amb l'article que vaig escriure el mes passat (el podeu llegir aquí: http://mamairya.blogspot.com.es/2016/06/yoga-20-reinvencio-o-frivolitzacio-del.html)

En resum, vam parlar de les xarxes socials i de la imatge que moltes vegades es projecta del ioga: noies maques, roba bonica i cara, postureig...Recordeu? Doncs bé, la setmana passada una marca de roba de ioga americana es va posar en contacte amb mi a través del meu compte d'Instagram per oferir-me ser una de les seves "ambaixadores", ja que els agradava molt la meva galeria i l'energia positiva que desprenen les meves fotos. Què és un ambaixador a les xarxes socials? És bàsicament una persona que fa visible els productes d'una empresa a través de les xarxes penjant fotos seves amb aquests productes. He d'admetre que el meu ego es va sentir genial en aquell moment: "uaaa, a una marca de roba li agradaria que jo els representés! Roba preciosa gratis o amb descomptes!" Llavors va entrar en joc la raó: "mmm, hi ha d'haver truc per algun lloc". El primer que vaig fer va ser buscar el nom de la marca a Google i la veritat és que em va deixar bastant impressionada ja que la roba que fan és preciosa i sembla super còmoda per a practicar ioga. Vaig ser estúpidament seduïda per uns tops meravellosos i uns quants parells de leggings estampats de 90$. Què??!! 90€ unes malles? Estan bojos aquests americans... Permeteu-me que us digui que a Estats Units aquest és el preu que la gent acostuma a pagar per uns "yoga pants", com ells els anomenen, i el que més m'ha cridat sempre l'atenció és que no els trobin cars. Mare meva, amb aquests diners me'n compro jo 10 parells al Decathlon i en tinc per als propers 3 anys! 

Molt bé, doncs, una marca de roba bonica i cara m'ha proposat ser la seva ambaixadora, què faig? Com que tenia molta curiositat, vaig decidir enviar un email a la representant, que va resultar ser una noia encantadora i que em va explicar la filosofia de l'empresa. És una empresa administrada només per dones i que creu en l'empoderament de la dona i els valors del yoga. Volen fomentar la imatge de la dona forta i independent que s'estima i es cuida. No està gens malament, ja que són uns valors que jo també comparteixo, però hi havia més: bàsicament ser ambaixadora consisteix en penjar fotos a instagram amb la seva roba almenys una vegada al mes (pot ser sempre la mateixa roba, cap problema) i fer-ne promoció. Et deixen la roba rebaixada a un 30% i et donen un codi perquè el facin servir els teus seguidors a Instagram, del tipus: "ei, si t'agrada la roba de tal marca, pots aconseguir-la amb un 15% de descompte si fas servir el meu codi", i així, cada 10 compres que es fan amb el teu codi et regalen una peça de roba. La qüestió és que la marca aconsegueix publicitat i a canvi a tu et donen descomptes, et regalen roba bonica de tant en tant i promocionen el teu compte d'Instagram fent difusió de les teves fotos amb el seu producte.

Em vaig quedar molt descol·locada, ja que era una idea molt atractiva i semblava definitivament el que s'anomena una "win-win situation"(tu guanyes, ells guanyen i tothom content), però em semblava extremadament consumista. Sí, la idea d'aconseguir roba preciosa a bon preu és molt temptadora, però també molt frívola. He d'admetre que la idea em seduïa però no acabava de fer-me sentir còmoda, així que ho vaig parlar amb una bona amiga i ella em va ajudar a veure la llum. Recordeu tot el que vaig dir a l'article que vaig escriure el mes passat: el ioga és molt més que leggings bonics i posturetes, el ioga és un estil de vida, una filosofia i forma d'entendre el món, i acceptar aquesta proposta significava anar en contra dels principis del ioga, en especial del principi d'Aparigraha.

En altres ocasions us he parlat de Patanjali, el savi del ioga i els 8 membres del ioga, també coneguts com l'escala de Patanjali. En aquesta escala cada esglaó representa un pas per arribar al Samadhi (la plenitud, la il·luminació) i el primer esglaó de tots son els Yamas, el control, les restriccions. El primer de tots és Ahimsa, la no violència, el segon és Asteya, no robar, i el tercer ja us el podeu imaginar: exacte, Aparigraha, la NO AVARÍCIA, la no acumulació de béns materials o abstractes, la desafecció d'objectes o sensacions que creiem que necessitem per sentir-nos bé.

A continuació, m'agradaria citar textualment un passatge del llibre "El Aprendiz de Yoga" de Swamini Danda, la meva mestra:

Tienes todo lo que necesitas para ser feliz. Cuando empiezas a andar en la dirección de lo que quieres, te vas encontrando todo lo que necesitas. Es como un milagro: Nada te faltará. Cuántas veces la cabeza nos hierve en mil y un deseos de hacer, de tener, de dominar los hechos, de conquistar, de conseguir e incluso de "vivir" intensamente, de tener muchas experiencias, placeres, poder, relaciones... en definitiva, de llenar un "vacío existencial" con el consecuente miedo añadido de perderlo todo y quedarnos con las manos vacías. Vemos como algunas personas están apegadas a cosas que, en realidad, no necesitan.

No necessites aferrar-te a res per a ser feliç. Busca la simplicitat.

Efectivament, tenim una mena de necessitat absurda d'acaparar coses que, no només no ens serveixen per res, sinó que a més ens suposen una càrrega. No tenir coses implica ser feliç amb poc i saber apreciar les coses bones de la vida. No tenir coses innecessàries fa que puguis omplir els espais buits amb altres que sí que valen la pena. Acaparar béns materials només et porta patiment i por a perdre-ho tot. Així doncs, tinguem només allò que necessitem. Necessito jo uns quants parells de leggings cars per ser feliç? No. Puc fer ioga amb qualsevol roba, sempre i quant sigui còmoda. Necessito jo tenir més seguidors a Instagram per ser feliç? No, els seguidors sempre són benvinguts, però tenir-ne més o menys no canvia la meva realitat. 

Si per aconseguir tot això havia de comprar uns leggings a més de 60$ amb descompte i després sumar-li les despeses d'enviament, m'hauria sortit la broma per un ull de la cara. Estic disposada a pagar aquesta quantitat de diners per una sola peça de  roba que faré servir per suar? No. Estic disposada a comprar-ne alguna de tant en tant per no repetir modelet a les fotos i que així no quedi lleig? No. Estarien alguns dels meus contactes d'Instagram disposats a pagar gairebé 100$ pel mateix? Ho dubto molt, no conec gaire gent del meu cercle d'amistats que vulgui gastar-se una fortuna en això, per no dir que a la majoria ni tan sols els agrada el ioga. Hauria acabat gastant molts diners en unes malles i després no hauria trobat a ningú que es comprés res, així que jo no guanyaria res, i la veritat és que tot plegat seria una mica "cutre" perquè el meu número de seguidors a Instagram és molt petit. I així s'acabaria la meva experiència com a "cutre-influencer", amb menys diners, menys temps i uns principis ètics dubtosos.

És ètic que les empreses vinculades al món del ioga fomentin el consumisme? Bé, són empreses, tenen un negoci i bé han de viure d'alguna cosa, però és bastant contradictori per a un yogui parlar de ioga i després oferir descomptes i promocionar un producte que, en la meva humil opinió, és absurdament car, amb la intenció de guanyar fama i més roba maca. Atenció, no jutjo els yoguis que ho fan, simplement dic que és contradictori. Personalment, jo no tindria la consciència tranquil·la sabent que em passo la vida pregonant els Yames i Niyames als meus lectors i alumnes i després us colés un "Compra't aquest parell de leggings extra cars que no necessites amb un 15% de descompte." Com es pot ser yogui i després dedicar-te a promocionar béns de consum? Com em va dir la meva amiga Alejandra, la història seria ben diferent si es tractés d'un negoci  local o d'alguna amiga que comença. Llavors seria jo ajudant a un emprenedor a guanyar-se la vida, no a una empresa Nord-Americana super-mega-capitalista. No sé si m'enteneu...

És probable que molts no entenguin perquè vaig declinar amablement l'oferta de la representant, però això es deu a que ja tenim el cervell rentat. A diari ens fan creure que necessitem una pila de coses que en realitat són inútils i ens fan més esclaus de les nostres possessions. És clar que m'agrada la roba bonica, sóc humana, però jo decideixo si en tinc prou amb  3 peces o en necessito 15 i també decideixo si em vull gastar 20€ o 100€. És en moments com aquest que aprecies la simplicitat del Hatha Yoga clàssic: els mestres tradicionals et demanen que vagis a classe tot vestit de blanc. Tothom vesteix igual, ningú destaca, et pots centrar en la teva pràctica. Personalment, quan practico a casa o pel meu compte, a mi m'agrada posar-me roba de colors, ja que la trobo més alegre i em fa sentir bé, però agraeixo el poder arribar a l'Ashram i oblidar-me del que porto jo o porta l'altre, de si la meva roba és més "trendy" que la seva i ximpleries d'aquest estil. El ioga és ioga, no una passarel·la. A la Índia el ioga s'ha practicat tradicionalment amb un tapall (un "taparrabos", vaja) perquè la idea és estar còmode, no guapo.

Si practiques ioga, no oblidis mai perquè ho fas. Si decideixes ser com aquestes noies guapes de Instagram i gastar-te molts diners en la roba que faràs servir en la teva pràctica, para't a pensar perquè ho fas. Si decideixes gastar-te aquests diners perquè els tens i t'agrada, no passa res, són teus i tu ets feliç així, però no oblidis mai el principi d'Aparigraha: només és roba, un bé material més per a carregar pel teu camí de ioga.

Gràcies per llegir.

Om Shanti.