Un any de Mama Irya. Balanç del meu primer any a les xarxes.

(Versión castellana más abajo)

Avui és 28 de gener de 2017 i tot just fa un any que vaig començar aquest bloc. Un bloc que va engegar amb moltes ganes i energia i que s'ha anat apagant de mica en mica per falta de temps, tot i que no s'ha perdut pas la il·lusió del principi. Sou poquets els que em llegiu, però hi sou, i per a mi això val un món. El meu objectiu no ha estat mai fer-me famosa ni rica, i la veritat, crec que encara que ho intentés tampoc ho aconseguiria. El meu objectiu sempre ha estat compartir les meves experiències amb el ioga i com visc el dia a dia intentant compaginar la meva pràctica amb la maternitat. Aquest no ha estat mai un bloc de maternitat o de ioga per a mares, sinó un bloc d'una mare yoguini. Vaig triar aquest nom perquè són les dues coses que defineixen la meva vida en aquest moment: sóc mama i sóc Irya Devi, i una cosa no pot anar sense l'altra.

En un any el meu pas per les xarxes ha evolucionat molt: vaig passar de tenir només el bloc a obrir una pàgina de Facebook (Mama Irya. La mama yoguini. Feu-hi una ullada i seguiu-me ;-)) a reprendre l'activitat al meu compte d'Instagram, que tenia abandonat des del segon embaràs. Ara per ara el que més m'està ocupant és Instagram, ja que ha resultat ser una plataforma ràpida i molt eficaç per a connectar amb yoguis a nivell nacional i internacional. Tampoc tinc una legió de seguidors allà (m'estic apropant als 1000), però estic establint una relació molt especial amb molts d'ells. El fet de tenir aquest compte d'Instagram m'ha obert la porta a anar a esdeveniments com la Masterclass de Mango, i aquest esdeveniment m'ha permès conèixer gent preciosa que a la seva vegada m'ha obert la porta a anar a més masterclasses, tallers i sessions vàries. He participat en reptes i sorteigs, alguns dels quals els he guanyat (amb els conseqüents premis), he participat en actes benèfics, he escrit articles, he escrit reviews sobre productes que m'han regalat, etc, etc. Durant tot aquest any he hagut de justificar perquè escric un bloc  i si en trec res, amb dues connotacions. La primera volent dir que quina xorrada és  això d'escriure un bloc si no em paguen i la segona insinuant que sóc una mala yogui i com acusant-me de voler-me fer "autobombo". La conclusió a la que he arribat és que la gent sempre criticarà tot el que facis, així que fes el que a tu et sembli.

Imatge de la Masterclass Gaudium Vita. Foto de Shambhala barcelona

 

Curiosament, però, el més gran que m'enduc d'aquest primer any és la gent. Estic coneixent a gent meravellosa a través de Facebook i Instagram, he passat a formar part de una gran comunitat yogui virtual. És gent bonica que comparteix la seva sadhana (pràctica) i es recolzen i s'animen les unes a les altres. Però com no podia ser d'una altra manera, també Instagram té un costat ben fosc.

En moltes ocasions us he parlat de l'obsessió pel consumisme i el materialisme que hi ha a les xarxes (i en la nostra societat en general) i per desgràcia, això abunda a Instagram. És tot com una gran plataforma que les marques utilitzen per bombardejar-te dia sí i dia també amb productes que no necessites. I no només les marques, la gent també. Molts ja coneixeu el que opino de ser yogui i passar-te el dia promocionant productes...

També hi ha gent indesitjable, amb un ego extraordinàriament gran que es fa dir yogui però a la pràctica fan coses molt poc yoguis, com el maleït follow-unfollow que, sentint-ho molt, m'amarga l'existència. Es tracta de gent que creuen que per ser guai han de tenir milers i milers de seguidors però ells segueixen a quatre gats perquè això és signe d'exclusivitat. Es passen la vida seguint gent a la xarxa per aconseguir que els segueixin també per simpatia. Un cop tenen el teu "follow", et deixen de seguir. Mai els ha interessat res del que publiques, només estan interessats en el seu enorme i monstruós ego, que només es preocupa de fer que el seu súmero de seguidors creixi i creixi i creixi. Perdoneu, però, des de quan la teva vàlua com a persona depèn del número de persones que fan click a una foto teva? És realment desmotivador veure com hi ha gent que penja fotos i textos encoratjadors, plens de sentit i grans missatges i només tenen 300 seguidors, quan hi ha gent que penja una foto en roba interior i posa una frase del tipus: "Bon dissabte" i els segueix 10.000 persones. Res en contra del que publica la gent, cadascú és lliure de fer servir la xarxa com vulgui. L'interrogant el poso sobre aquesta gent que hi posa m'agrada. Bon dissabte i un cul t'inspiren? Wow. Una de vegades té ganes d'enviar Instagram a pastar fang, i de fet m'ho plantejo amb certa freqüència. Però cada vegada que penso que seria millor que ho deixi trobo un motiu per seguir-hi: una menció en la publicació d'una persona que admires, un comentari encoratjador o motivador, una persona totalment desconeguda que et demana que segueixis publicant perquè els inspires... Wow! Això ha estat el més fort que m'han dit mai: "inspires". Saber que amb les teves vivències, paraules o idees pots ajudar a una sola persona a trobar el seu camí val molt més que tots els seguidors del món.

Gent bona i dolenta en trobaràs a qualsevol lloc: al món real i a les xarxes, només has de saber posar els filtres adequats. Hi ha molta gent desconeguda mereixedora de ser llegida i molta gent famosa que no inspira. Fem bon ús de les xarxes. Busquem allò que ens motiva i ens inspira i evitem allò que trobem frívol i superficial. Si busques el yoga autèntic a internet, el pots trobar, només has de parar atenció. No alimentis la superficialitat i la frivolitat. 

Per a celebrar aquest primer any de yoga virtual i els meus imminents 1000 followers a IG, m'he aliat amb la meva mestra Swamini Danda i estem preparant un petit sorteig en el que ens encantaria que hi partissipéssiu. Us mantindré informats. Mentrestant, moltes gràcies per formar part de meva família yogui virtual.

Om Shanti.

_________________________________________________________________________________

Hoy es 28 de enero de 2017 y justo hace un año que empecé este blog. Un blog que arrancó con muchas ganas y energía y que se ha ido apagando poco a poco por falta de tiempo, aunque no se ha perdido la ilusión del principio. Sois poquitos los que me leéis, pero estáis ahí y para mí eso vale un mundo. Mi objetivo no ha sido nunca hacerme famosa ni rica, y la verdad, creo que aunque lo intentara tampoco lo conseguiría. Mi objetivo ha sido siempre compartir mis experiencias con el yoga y como vivo el día a día intentando compaginar mi práctica con la maternidad. Este no ha sido nunca un blog de maternidad o de yoga para madres, sinó el blog de una madre yoguini. Elegí este nombre porque son las dos cosas que definen mi vida en este momento: soy mamá y soy Irya Devi, y una cosa no puede ir sin la otra.

En un año mi paso por las redes ha evolucionado mucho: pasé de tener sólo el blog a abrir una página de Facebok (Mama Irya. La mama yoguini. Echadle un vistazo y seguidme ;-)) a retomar la actividad en mi cuenta de Instagram, que tenía abandonada desde mi segundo embarazo. Ahora mismo lo que más me ocupa es Instagram, ya que ha resultado ser una plataforma rápida y muy eficaz de conectar con yoguis a nivel nacional e internacional. Tampoco tengo una legión de seguidores allí (me estoy acercando a los 1000), pero estoy estableciendo una relación muy especial con muchos de ellos. El hecho de tener esta cuenta de Instagram me ha abierto las puertas a acontecimientos como la Masterclass de Mango, y este acontecimiento me ha permitido conocer a gente preciosa, que a su vez me han abierto las puertas a participar en más masterclasses, talleres y sesiones varias. He participado en sorteos y retos (algunos los he ganado, con sus correspondientes premios), he participado en actos benéficos, he escrito artículos, he escrito reviews de productos que me han regalado, etc, etc. Durante este año también he tenido que justificar porqué escribo un blog y si saco nada de ello, con dos connotaciones. La primera queriendo decir que  menuda chorrada es eso de escribir un blog si no me pagan y la segunda insinuando que soy una mala yogui y como acusándome de darme autobombo. La conclusión a al que he llegado es que la gente siempre criticará todo lo que hagas, así que haz lo que a ti te parezca.

Imagen de la Masterclass de Gaudium Vita. Foto de Shambhala Barcelona

Curiosamente, lo más grande que me llevo de este primer año en las redes es la gente. Estoy conociendo a gente maravillosa a través de Facebook e Instagram, he pasado a formar parte de una gran comunidad yogui virtual. Es gente bonita que comparte su sadhana (práctica) y se apoyan y animan las unas a las otras. Pero como no podía ser de otra manera, también Instagram tiene un lado oscuro.

En muchas ocasiones os he hablado de la obsesión por el consumismo y el materialismo que hay en las redes (y en nuestra sociedad en general) y por desgracia, esto abunda en Instagram. Es como una gran plataforma que las marcas utilizan para bombardearte día sí y día también con productos que no necesitas. Y no sólo las marcas, la gente también. Muchos ya conocéis lo que opino sobre ser yogui y pasarte el día promocionando productos...

También hay gente indeseable, con un ego extraordinariamente grande que se hace llamar yogui pero en la práctica hace cosas muy poco yoguis, como el maldito follow-unfollow que, sintiéndolo mucho, me amarga la existencia. Se trata de gente que cree que para ser guay tienen que tener miles y miles de seguidores pero ellos siguen sólo a cuatro gatos porque eso es signo de exclusividad. Se pasan la vida siguiendo a gente por la red para conseguir que les sigan a ellos también por simpatía. En cuanto tienen tu "follow", te dejan de seguir. Nunca les ha interesado nada de lo que publicas, sólo están interesados en su enorme y monstruoso ego, que sólo se preocupa de hacer que su número de seguidores crezca, crezca y crezca. Perdonad pero ¿desde cuándo tu valía como persona depende del número de gente que hacen clic en una foto tuya? Es realmente desmotivador ver como hay gente que cuelga fotos y textos empoderadores, llenos de sentido y grandes mensajes y que sólo tienen 300 seguidores, cuando hay gente que cuelga una foto en ropa interior y pone una frase del tipo "Feliz sábado" y les siguen 10.000 personas. Nada en contra de lo que publica la gente, cada uno es libre de usar la red como le da la gana. El interrogante lo pongo sobre esa gente que pone un "me gusta". ¿"Feliz sábado" y un culo te inspiran? Wow. Una a veces tiene ganas de mandar Instagram a tomar viento fresco, y de hecho me lo planteo con cierta frecuencia. Pero cada vez que pienso que sería mejor que lo deje, encuentro un motivo para seguir: una mención en la publicación de una persona a quien admiras, un comentario motivador, una persona totalmente desconocida que te pide que sigas publicando porque les inspiras... ¡Wow! Eso ha sido lo más fuerte que me han dicho jamás: "inspiras". Saber que con tus vivencias, palabras o ideas puedes ayudar a una sola persona a encontrar su camino vale mucho más que todos los seguidores del mundo.

Gente buena y mala la encontrarás en todas partes: en el mundo real y en las redes, sólo tienes que saber poner los filtros adecuados. Hay mucha gente desconocida merecedora de ser leída y mucha gente famosa que no inspira. Hagamos un buen uso de las redes. Busquemos aquello que nos motiva y nos inspira y evitemos lo que consideramos frívolo y superficial. Si buscas el yoga auténtico en internet, lo puedes encontrar, sólo tienes que prestar atención. No alimentes la superficialidad y la frivolidad. 

Para celebrar este primer año de yoga cirtual y mis inminentes 1000 followers en IG, me he aliado con mi maestra Swamini Danda y estamos preparando un pequeño sorteo en el que nos encantaría que participáseis. Os mantendré informados. De mientras, muchas gracias por formar parte de mi familia yogui virtual.

Om Shanti.

Les mames yoguinis també es desesperen.

(Ve más abajo para leer la versión en castellano)

Últimament tinc el bloc bastant abandonat, i no és pas fer falta de idees, sinó per falta de temps. Sempre penso: "buah, m'encantaria escriure un article sobre això" o "podria gravar una classe completa en video sobre això", però és impossible. Amb la feina, la casa i els nens no puc fer res de tot això. A dures penes trobo temps per a la meva pròpia pràctica, per no dir que no en trobo, com podria trobar temps per escriure res? I a mida que el meu fill petit va fent-se gran, cada vegada és més difícil. Durant les últimes setmanes m'he estat centrant més en les meves publicacions a Instagram, ja que és una plataforma bastant més ràpida per a connectar amb la gent i en definitiva, per a desforgar-me quan ho necessito. Aquesta publicació resumiria bastant el moment en que em trobo ara.

(English version in comments) Saludo a la luna en buena compañía. Ayer os conté que tuve una práctica maravillosa y productiva, ya que mi pareja se llevó a los niños de paseo. Pues bien, siguiendo en la línea de las publicaciones #behindthescenes, os dejo esta imágen. Mi práctica muchas veces no puede ser diaria debido a que tengo que hacer cosas de madre y muchas veces es simplemente porque mi hijo pequeño está por el medio y se me echa literalmente encima mientras grita "teta, teta!". Siempre hablo de aprovechar y trabajar "pratyahara", la abstracción de los sentidos, manteniendo la mente centrada en la práctica, pero la verdad es que cuando tienes a alguien que te empieza a dar golpecitos, te tira de sirsasana o directamente intenta arrancarte la camiseta para poder mamar la concentración es nula. Me acabo sentando, frustrada, en la esterilla, con mi hijo en brazos y viendo como se me pasa la mañana. No es que no me guste pasar las mañanas con él, para nada, me encanta! Pero necesito espacio para mi, para seguir funcionando y respirar. Echo de menos mi práctica diaria, cuando meditaba, y practicaba asanas y pranayama como mínimo 6 veces por semana. Ahora doy gracias si consigo hacer 3 saludos al sol mal hechos. Pero cada cosa a su tiempo. Paciencia. #moonsalutation #anjaneyasana #lowlunge #backbend #progress #heartopening #yogachallenge #asana #yoga #yogi #yogini #yogamom #yogamum #practice #yogapractice #practicepracticepractice #practiceandalliscoming #yogaeverywhere #yogaeveryday #yogaeverydamnday #morningpractice #instayogis #instayoga

Una foto publicada por Irya Devi (Rosa Sánchez) (@irya_devi) el 27 de Dic de 2016 a la(s) 8:22 PST

Com a mare, vull estar amb els meus fills. Com a yogui, vull temps de pràctica, i com a persona, necessito descansar i tenir estones de no fer res. Exacte, sabeu què desitjo més? Avorrir-me. Des de juliol de 2012, que és quan va néixer la meva filla gran, que no he tingut ni 5 minuts per a avorrir-me. Sempre s'han de fer coses, sempre hi ha alguna cosa per netejar, per cuinar, pendent de fer a la feina, una pràctica de ioga mig decent que el teu cos i ment demanen desesperats des de fa setmanes i fills que volen de la teva atenció. Doncs això: vols cuinar, vols netejar, vols jugar amb els teus fills, vols meditar, vols fer asanes, vols dormir... vols fer moltes coses però al final no acabes fent res. I et desesperes, i et poses nerviosa, t'estresses i et poses de mala lluna i ho pagues amb tothom. La pilota es va fent gran i més gran. I et diuen: "Ets, mare, és normal. Tingues paciència, que ja passarà". Sí ja passarà, però mentrestant, portes literalment 4 anys i mig dormint una mitja de 5 hores per nit i a més a més, intermitents. I et diuen (com és el cas d'una persona fanàstica que he conegut a instagram):"El yoga és molt més que pràctica i meditació, el yoga està en totes les coses de la vida. Mentre donis el pit al teu fill, centra't en practicar la respiració conscient". Ei, aquest és un consell fabulós i fa literalment anys que intento posar-lo en pràctica, però aquells que coneixeu els meus fills, en especial el petit, sabreu que això és impossible. En Pau fa literalment tombarelles mentre mama, em pessiga els mugrons, m'esgarrapa i em fa patades. A qui aconsegueixi practicar al respiració conscient en aquestes circumstàncies li dono un premi i li demano que si us plau m'expliqui el truc. Quan jo veia la meva mestra meditant plàcidament mentre li donava el pit a la seva filla jo al·lucinava i pensava "Wow! M'encanta! Jo faré el mateix!" Meeeeeec, incorrecte! Ja t'agradaria, maca. Té, et donem uns fills nerviosos i mogudets perquè no puguis ni seure en la mateixa postura durant tres minuts. 

Vol dir tot això que us he estat enganyat durant tot aquest 2016 amb les meves publicacions i fotos precioses de la Mama Yoguini? No pas. Hi ha temporades en les que he aconseguit compaginar moltes coses: pràctica, feina, maternitat i bloc i també hi ha temporades, com aquesta que estic passant, que no tinc temps ni de posar rentadores. Ei, literalment. Només poso rentadores si sé del cert que després podré estendre la roba, i per desgràcia, això no acostuma a passar. Però com pot ser que no tingui temps d'estendre la roba si em passo tot el matí a casa? Em passo el matí a casa però normalment me'l passo atenent el meu fill petit. Us he dit ja que no para quiet? Si vaig al lavabo, en aquesta estona li dóna temps de trencar un calaix de la cuina, buidar-me dos armaris, pintar-me una paret del menjador i intentar ficar els dits a un endoll. I de veritat que no exagero, pregunteu-li a qualsevol que conegui en Pau. No li puc treure l'ull de sobre, perquè perilla ell, perilla el gat i perilla la integritat de la meva llar. Respiració conscient? M'encantaria! Ham So, Ham So. Just Keep Swimming! Hakuna Matata! Ja he provat tots els mantres. De tant en tant el cos diu prou i peta. Per molt yogui que siguis, per molt hippie flower power que vulguis ser. Ets dona (o home), ets mare (o pare), ets un ésser humà i tens un límit. Respira, respira. Inhala pau i exhala estrès.

Ei, i fins i tot quan arribes a aquest punt de desesperació penses: no passa res, és passatger, tot millorarà. I sabeu què? Que és veritat. Tot passarà i tot millorarà, i arribarà un dia que quan t'aturis uns instants a respirar te n'adonaràs que el món sempre es mou molt ràpid, que sempre hi ha les mateixes coses al teu voltant, però el que canvia és la forma en que tu te les prens. 

Potser porto moltes setmanes d'estrès i cansament, però si faig balanç, puc dir que aquest últim any ha estat fantàstic: els meus fills estan creixent sans i feliços, estic escrivint aquest bloc (que llegeix poqueta gent, però molt fidel), he obert els meus horitzons yòguics i he començat a especialitzar-me en Vinyasa Yoga i inclús a donar classes, m'he tret el carnet de socorrista, he començat a ser més activa a les xarxes socials, la qual cosa m'ha ajudat a conèixer un munt de gent fantàstica, a guanyar sorteigs, reptes i assistir a esdeveniments yoguis. Encara que passo per uns moments d'estrès, no oblido com he arribat aquí i en dóno gràcies. És primordial mantenir la ment positiva.

He escrit aquest article per a totes aquelles persones, especialment mares yoguinis, que de tant en tant se senten desbordades. Noies, no esteu pas soles. Seguiu nedant i que tingueu un feliç 2017 ple de joia i hores de son.

Om Shanti.

_____________________________________________________________________________

Versión en castellano 

Últimamente tengo el blog bastante abandonado y no es por falta de ideas, sino por falta de tiempo. Siempre pienso :"Buah, me encantaría escribir un artículo sobre esto" o "podría grabar una clase completa en vídeo sobre esto", pero es imposible. Con el trabajo, la casa y lso niños no puedo hacer nada de eso. A duras penas encuentro tiempo para mi propia práctica, por no decir que no encuentro tiempo ni para eso, así que ¿cómo podría encontrar tiempo para escribir nada? Y a medida que mi hijo pequeño va creciendo, cada vez me es más difícil. Durante las últimas semanas me he estado centrando más en mis publicaciones en Instagram, ya que es una plataforma bastante más rápida para conectar con la gente y, en definitiva, para desahogarme cuando lo necesito. Esta publicación resumiría bastante bien el momento en el que me encuentro ahora.

(English version in comments) Saludo a la luna en buena compañía. Ayer os conté que tuve una práctica maravillosa y productiva, ya que mi pareja se llevó a los niños de paseo. Pues bien, siguiendo en la línea de las publicaciones #behindthescenes, os dejo esta imágen. Mi práctica muchas veces no puede ser diaria debido a que tengo que hacer cosas de madre y muchas veces es simplemente porque mi hijo pequeño está por el medio y se me echa literalmente encima mientras grita "teta, teta!". Siempre hablo de aprovechar y trabajar "pratyahara", la abstracción de los sentidos, manteniendo la mente centrada en la práctica, pero la verdad es que cuando tienes a alguien que te empieza a dar golpecitos, te tira de sirsasana o directamente intenta arrancarte la camiseta para poder mamar la concentración es nula. Me acabo sentando, frustrada, en la esterilla, con mi hijo en brazos y viendo como se me pasa la mañana. No es que no me guste pasar las mañanas con él, para nada, me encanta! Pero necesito espacio para mi, para seguir funcionando y respirar. Echo de menos mi práctica diaria, cuando meditaba, y practicaba asanas y pranayama como mínimo 6 veces por semana. Ahora doy gracias si consigo hacer 3 saludos al sol mal hechos. Pero cada cosa a su tiempo. Paciencia. #moonsalutation #anjaneyasana #lowlunge #backbend #progress #heartopening #yogachallenge #asana #yoga #yogi #yogini #yogamom #yogamum #practice #yogapractice #practicepracticepractice #practiceandalliscoming #yogaeverywhere #yogaeveryday #yogaeverydamnday #morningpractice #instayogis #instayoga

Una foto publicada por Irya Devi (Rosa Sánchez) (@irya_devi) el 27 de Dic de 2016 a la(s) 8:22 PST

Como madre, quiero estar con mis hijos. Como yogui, quiero tiempo para mi práctica, y como persona, necesito descansar y tener ratos para no hacer nada. Exacto. ¿Sabéis qué es lo que más deseo? Aburrirme. Desde julio de 2012, que es cuando nació mi hija mayor, no he tenido ni cinco minutos para aburrirme. Siempre se tienen que hacer cosas, siempre hay algo que limpiar, que cocinar, pendiente de hacer en el trabajo, una práctica de yoga medio decente que tu cuerpo y tu mente piden desesperados desde hace semanas e hijos que piden tu atención. Pues eso: quieres cocinar, quieres limpiar, quieres jugar con tus hijos, quieres meditar, quieres hacer asanas, quieres dormir... quieres hacer muchas cosas pero al final no haces nada. Y te desesperas, te estresas, te pones de mala leche y lo pagas con todo el mundo. La pelota se va haciendo grande y más grande. Y te dicen: "Eres madre, es normal. Ten paciencia que ya pasará." Sí, ya pasará, pero de mientras llevas literalmente 4 años y medio durmiendo una media de 5 horas por noche, y además intermitentes. Y te dicen (como es el caso de una persona fantástica que he conocido en Instagram): "El yoga es mucho más que práctica y meditación, el yoga está en todas las cosas de la vida. Mientras des el pecho a tu hijo, céntrate en practicar la respiración consciente." ¡Joder, qué razón tiene esta chica! Ey, este es un consejo fabuloso y hace literalmente años que intento ponerlo en práctica, pero aquellos que conocéis a mis hijos, en especial al pequeño, sabréis que es imposible para mi. Pau da literalmente volteretas mientras mama, me pellizca los pezones, me araña y me da patadas. A quien consiga practicar en estas circunstancias le doy un premio y le pido que por favor me cuente el truco. Cuando veía a mi maestra dándole el pecho a su hija yo alucinaba y pensaba "¡Wow!¡Me encanta! ¡Yo haré lo mismo!" Meeeeeeeec, ¡incorrecto! Ya te gustaría, maja. Toma, te damos dos hijos nerviosos y moviditos para que no puedas ni sentarte en la misma postura durante tres minutos seguidos.

¿Significa todo esto que os he estado engañando durante todo el 2016 con mis publicaciones y fotos preciosas de la Mamá Yoguini? Para nada. Hay temporadas en las que he conseguido compaginar muchas cosas: práctica, trabajo, maternidad y blog y también hay temporadas como esta que estoy pasando ahora, que no tengo tiempo ni para poner lavadoras. Ey, literalmente. Sólo pongo lavadoras si sé seguro que voy a poder tender la ropa después y, por desgracia, eso no suele ocurrir. ¿Pero cómo puede ser que no tenga tiempo de tender la ropa si me paso la mañana en casa? Me paso la mañana en casa pero normalmente me la paso atendiendo a mi hijo pequeño. ¿Os he dicho ya que no para quieto? Si voy al baño, en ese ratito le da tiempo de romper un cajón de la cocina, vaciarme dos armarios, pintarme una pared del comedor e intentar meter los dedos en un enchufe. Y de verdad que no exagero, preguntadle a cualquiera que conozca a Pau. No le puedo quitar el ojo de encima porque peligra él, peligra el gato y peligra la integridad de mi casa. ¿Respiración consciente? ¡Me encantaría! Ham So, Ham So. Just keep swimming! Hakuna Matata! Ya he probado todos los mantras. De vez en cuando el cuerpo dice basta y peta. Por muy yogui que seas, por muy hippie flower power que quieras ser. Eres mujer (u hombre), eres madre (o padre), eres un ser humano y tienes un límite. respira, respira. Inhala paz exhala estrés.

Ey, e incluso cuando llegas a este punto de desesperación piensas: no pasa nada, es pasajero, todo merjorará. ¿Y sabéis qué? Pues que es verdad. Todo pasará y todo mejorará, y llegará un día que cuande te pares unos instantes a respirar te darás cuenta de que el mundo siempre se mueve muy rápido, que siempre hay las mismas cosas a tu alrededor, pero lo que cambia es la forma en que tú te las tomas.

Puede que lleve muchas semanas de estrés y cansancio, pero si hago balance, puedo decir que este último años ha sido fantástico: mis hijos están creciendo sanos y felices, estoy escribiendo este blog (que lee muy poquita gente, pero muy fiel), he ampliado mis horizontes yoguis y he empezado a especializarme en Vinyasa Yoga e incluso a dar clases; me he sacado el carnet de socorrista, he empezado a ser más activa en las redes, la cual cosa me ha ayudado a conocer a un montón de gente estupenda, a ganar sorteos, retos y asistir a eventos yoguis. Aunque paso por unos momentos de estrés, no olvido cómo he llegado hasta aquí y doy las gracias. Es primordial mantener la mente positiva.

He escrito este artículo para todas aquellas personas, especialmente madres yoguinis, que de vez en cuando se sienten desboradadas. Chicas, no estáis solas. Seguid nadando y que tengáis un feliz 2017 lleno de felicidad y horas de sueño.

Om Shanti.

La mama Irya se'n va a la Mango Yoga Masterclass de Verónica Blume

És curiós, però per algun motiu, últimament sembla que només escric sobre Instagram i les xarxes socials, i juro que no ho faig a cosa feta. Simplement, la vida m'està portant per aquest camí i jo escric sobre el que em va passant. Els que m'aneu seguint sabeu que durant l'últim parell de mesos he estat debatint sobre les virtuts i perills de les xarxes socials i sempre he intentat mantenir una postura bastant neutral. L'univers ha volgut donar-me l'oportunitat d'explorar més aquest món.

Els que em seguiu a Instagram sabeu que m'encanta participar en reptes en aquesta xarxa: és divertit, coneixes gent de tot el món i tens l'oportunitat de guanyar coses... i això és precisament el que em va passar a mi. La famosa marca de roba Mango feia el llançament de la nova col·lecció de roba de ioga per la temporada 2016-2017, així que van decidir fer-ho organitzant un esdeveniment yogui i es van aliar amb Verònica Blume, ex-top model i ara professora de ioga. Es faria una classe magistral al seu estudi de ioga a Barcelona, "The Garage", on hi assistirien tota una sèrie de celebrities i Instagrammers famoses, a més a més de les 10 afortunades guanyadores del concurs.

Verónica Blume fent la presentació.

Quan la setmana passada em van anunciar que era una de les afortunades que assistiria a l'esdeveniment, vaig tenir una sèrie de sentiments creuats i barrejats. Per una banda em sentia emocionada i feliç per haver guanyat i tenir l'oportunitat de participar en una cosa així, però per una altra em sentia com si estigués traïnt la meva pròpia moral. Molts haureu llegit en els últims articles que he publicat que no sóc gaire partidària de barrejar ioga i consumisme, ja que crec que són coses autoexcloents (feu una ullada a http://mamairya.blogspot.com.es/2016/08/aparigraha-no-avaricia-ioga-marketing-i.html).

Després d'haver escrit aquest article, pensava que assistir a una cosa tant comercial com era la presentació d'una col·lecció de roba era bastant hipòcrita i contradictori, i per això tenia dubtes. Però després de rumiar-ho una mica, vaig pensar que ja que se m'havia donat aquesta oportunitat, seria bo aprofitar-la. Al cap i a la fi, ningú m'estava demanant que fes publicitat de la marca o incités a ningú a comprar res, simplement m'havien convidat a un esdeveniment. Vaig acceptar i em vaig proposar disfrutar de l'experiència al màxim. El truc era pensar que l'esdeveniment no era pas yogui sinó de moda i anar ben receptiva i oberta a qualsevol  situació que es pogués donar. Se m'estava donant la possibilitat de veure tot el món d'Instagram, influencers, marques i ioga des de dins i això podia ser molt interessant. Definitivament, tenia molt més a guanyar que a perdre.

El dia abans de la masterclass l'equip de Mango em va enviar la meva agenda per al dia següent per a que em pogués fer una idea de tot. Una agenda??? Uau! Em vaig sentir important i tot, com una executiva. L'agenda més o menys anava així:

8.30h: Te recogeremos en la dirección que nos facilitaste para llevarte al “The Garage” 

10.00h: Llegada a “The Garage” + Entrega Kit Yoga a todas las invitadas. Habrá un vestuario dónde os podréis cambiar 

10.15h: Introducción y bienvenida por Verónica Blume 

10.30h: Empieza la #MANGOYogaMasterclass 

12.00h: Fin de la #MANGOYogaMasterclass 

12.30h: Charla sobre zumos naturales ofrecida por Mother BCN 

13.00h: Brunch saludable 

14.00h: Fin de evento. Un transfer te recogerá para llevarte de vuelta a la dirección que nos indicaste 

La nova col·lecció de Mango

Aquí ja vaig començar a posar-me nerviosa i a pensar tonteries: "buff, i què em posaré? I amb qui parlaré si no conec a ningú? I si semblo una pagesa de poble? I si no sé prou de ioga? "I si... I si... I si... Després de moltes hores de lluita interna i de pràcticament tota la nit sense dormir dels nervis, vaig decidir que el millor que podia fer era simplement ser jo mateixa i no intentar disfressar-me ni aparentar el que no era. Jo sóc jo. Ham So, jo sóc aquest petit punt dins de l'univers. I crec que va ser el millor que vaig poder fer.

Quan el dia va arribar i em vaig llevar, només havia dormit quatre hores, entre els nervis i el meu fill que es va despertar unes tres vegades durant la nit. "Perfecte", vaig pensar, "aniré al The Garage amb cara d'ós rentador narcolèptic. Em poso maquillatge? Però si jo no em maquillo mai!". I la discussió interna va prosseguir entre comentaris absurds i sentiments de vergonya i culpabilitat. Sabeu què vaig fer al final? Acceptar. Acceptar la situació i estimar-me una miqueta. Vaig entendre que si jo no tinc un físic espectacular ni sóc una "fashionista", també està bé i és totalment acceptable. Em mostraria al natural: sóc hippie aquí i a qualsevol lloc. Amb roba hippie i sense maquillar.

Quan van tocar les 8:30 vaig baixar al carrer on representa que m'esperava un taxi. De taxi res, era un Mercedes de gama alta amb xofer tot ben vestit. La meva primera reacció va ser pensar "això és per a mi?" I vaig adonar-me que ja havia començat tot. De camí a Barcelona vam passar a recollir una de les altres afortunades guanyadores del concurs. Era una noia molt maca i senzilla que va acabar de fer-me sentir bé. Vaig pensar que si tothom era com ella el dia aniria rodat. I no em vaig pas equivocar.

Vam arribar a "The Garage" i allà hi havia tot de gent atrafegada amunt i avall preparant coses, la Verónica Blume parlant amb algú i en general molt de moviment. Vam anar aprendre un cafè tranquil·lament i ens vam anar trobant de mica en mica totes les assistents, algunes famoses, algunes famosilles i unes altres d'anònimes com jo. Va ser un moment maco on ens vam conèixer, vam intercanviar impressions i també comptes d'Instagram. Llavors ens van fer passar al vestuari.

Tot llest per la masterclass

Allà vam trobar tres piles amb leggings, sostenidors esportius i malles de diverses talles. Cadascuna va agafar la talla que li corresponia i vam passar a la sala, que ja estava preparada per a la sessió. Tot era molt maco, totes les màrfegues estaven ordenadetes a terra, amb el seu logo de Mango i una cartulina amb els nostres noms escrits amb una cal·ligrafia preciosa. Tothom va anar al seu lloc i la sessió va començar.

Comença la masterclass

La classe va ser fluida i ben estructurada però se'm va fer curta. Suposo que eren moltes emocions juntes i els nervis no m'acababen de deixar submergir-me en un treball més profund. A més a més, hi havia un parell de càmeres fent fotos i, vulguis o no, això descentra una mica. Vaig respirar profundament i vaig pensar que ja sabia que això passaria i que sabia a què venia. El nivell em va agradar, era bastant avançat però assequible, suficient per sentir que fas un treball intents però sense treure el fetge per la boca. Crec que a nivell tècnic i de seqüència, li donaria un 8. Una bona nota. Així que si esteu pensant en assistir a alguna classe de Vinyasa de la Verònica Blume, us ho recomano. A nivell espiritual no hi vam treballar gaire, però era lògic i previsible, tractant-se del tipus d'esdeveniment que era. Cap problema. Hi vaig anar per passar-m'ho bé.

Jo degustant un dels sucs

Després de la classe vam canviar-nos i vam passar al pati, on ens van fer una xerrada promocional d'una marca de sucs naturals premsats en fred. Aquesta va ser la part més avorrida, però va ser interessant aprendre alguna que altre cosa sobre les propietats de certs vegetals. Acte seguit van portar el "brunch". Jo sóc molt amant del menjar i en general he tastat molta varietat i estic oberta a coses noves, però en la meva opinió, hi havia coses una mica estranyes a taula, que, tot i que me les vaig menjar, passaran a la meva memòria sense pena ni glòria.

Ens van donar un parell d'obsequis més (penseu que ja ens havien regalat la roba i la màrfega que haviem fet servir), com un sabó i una targeta regal per comprar a Mango, i els xofers van començar a endur-se les afortunades cap a les seves destinacions.

Un moment de la sessió. Em veieu? XD

A nivell personal, com a Rosa Sánchez, puc dir que va ser un dia estupend, ple de sorpreses, emocions, regals i alegries. La veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé i no vaig sentir-me fora de lloc en cap moment. Vaig aconseguir adaptar-me a la situació sense deixar de ser jo en cap moment. A nivell yogui, com a Irya Devi, no vaig tenir cap sorpresa. No era pas un esdeveniment yogui pròpiament dit, era tot màrketing i de vegades una mica de "postureig" que no acabava d'agradar al meu jo més purista i amant del ioga tradicional. Està clar que si el que busques és un ioga profund i autèntic aquest no és el lloc on el trobaràs, però si més no, va ser molt interessant veure tot aquest món instagrammer de roba "trendy" i noies maques des de dins. Hi havia gent molt genuïna i senzilla i gent que es volia fer notar més. Cap problema. De fet totes erem allà gràcies a Instagram, així que ja sabíem què hi trobariem.

S'acaba la classe. Reconeixeu la meva melena? ;-)

En definitiva, me'n porto una super experiència a casa. Una part de mi segueix tenint una lluita interna i se sent dividida entre les bondats de les xarxes i el seu caire materialista i consumista i el ioga tradicional, que evita precisament aquestes coses i se centra en el creixement personal. Com ja he dit alguna vegada, és difícil fugir de la modernitat, ja que som humans i no vivim en un forat a terra, però acceptar les noves tendències amb els braços ben oberts sense reflexionar tampoc pot ser bo. Busquem doncs l'equilibri. Aprenguem a disfrutar de les coses que ens ofereix la vida, ampliant la nostra visió, però no oblidem mai les nostres arrels i allò que ens manté amb els peus a terra.

Gràcies per llegir,

Om Shanti. 

Fotos cortesia de Mango.

Sóc una mala yoguini

El concepte de yogui tranquil, pacient, quiet i de veu dolça i calmada, que no s'altera per res no va amb mi. Jo sóc una mala yoguini: sóc nerviosa, moguda, tinc una veu més aviat estrident, m'altero, m'estresso, m'impaciento, em desespero, m'enrabio, ploro i perdo els papers de tant en tant. És per això que ric molt quan després d'alguna classe m'han dit que voldrien ser tranquils com jo. Res més lluny de la realitat. Jo sóc un sac de nervis, un descontrol amb potes, una bomba de rellotgeria. No hi ha ni un sol dia que no em proposi mantenir la calma, ser pacient i comprensiva i, en definitiva, ser la viva imatge de la serenor. No hi ha ni un sol dia que no tingui en compte els principis del ioga i les ensenyances del savi Patanjali. "Aquieta la ment", "respira", "allunya't dels patrons repetitius i de la toxicitat dels teus pensaments", "medita", "yoga, yoga, yoga...". Jo intento ser una bona yoguini però a canvi l'únic que aconsegueixo és ser un ésser humà. Ajjj, quina ràbia! Jo vull ser una yoguini pacífica, tranquil·la, serena, dolça i pura com un Buddha però no faig més que fracassar i l'únic que aconsegueixo és ser... jo mateixa.

Moltes vegades em comparo amb altres yoguis i yoguinis, la majoria del meu entorn, ja siguin mestres o companys de sadhana i penso... "per què jo no tinc aquesta veu tan dolça?", "per què jo no sóc tan mística?", "per què jo no sóc tan espiritual?", "per què jo no sóc capaç d'inspirar la gent d'aquesta manera?", "les meves classes mai seran tan maques", "jo no tinc ni la meitat de coneixements de filosofia que aquesta persona". Són una sèrie de pensaments autocrítics que em porten a plantejar-me si realment serveixo per a compartir i ensenyar el ioga o potser seria millor que em dediqués a altres coses i limités el ioga a un nivell personal, fent la meva pràctica pel meu compte i ja. I no és pas enveja d'aquestes persones el que sento, sinó ràbia i impotència de no poder estar jo a la seva alçada.

La meva sadhana de Hatha Yoga (el ioga físic) està plena d'asanes complicades, de contorsions i de seqüències avançades. A la vista tot és molt maco i pot donar la sensació que en sé molt, però a nivell de Raja Yoga (el ioga de la ment) no sóc més que una principiant. Vull ser una bona yoguini! Vull ser capaç de seure 15 minuts a meditar i centrar la ment com Déu mana. Vull ser dolça, tranquil·la, serena, espiritual, mística i meravellosa! Vull encaixar en el concepte de yogui ideal perquè sinó d'alguna manera serà com si estigués enganyant a tothom, inclús a mi mateixa. "Bah, Rosa, deixa-ho córrer. Dedica't a ensenyar anglès, que això sí que ho saps fer bé i no insisteixis més amb això d'ensenyar ioga." Aquest és un pensament que m'inunda el cap dia sí i dia també, però per algun motiu segueixo sentint papallones a l'estómac i una il·lusió infinita cada vegada que publico alguna cosa a la pàgina de Facebook o en aquest bloc. Sento la necessitat innata de compartir la meva experiència i el poquet ioga que conec i això no pot ser dolent.

Moltes vegades el problema radica en el fet de voler ser qui no som, quan en realitat hauriem d'acceptar-nos. Sabeu què penso? Que el concepte de yogui perfecte no existeix. No deixeu que cap gurú il·luminat us vengui la moto, cap d'ells ha arribat al Samadhi encara. Si tot just comences ara el teu camí de ioga o estàs experimentant amb la meditació, no esperis miracles d'un dia per l'altre. L'autoconeixement i la pau interior no són automàtics, no apareixen instantàniament i a més a més requereixen les tres Ps de les que sempre parla Swamini Danda, la meva mestra: pràctica, paciència i perseverància.

El yogui perfecte no existeix, cadacú és yogui a la seva manera i cadascú ho fa tan bé com pot. És per això que em dic: "No vulguis ser qui no ets, sigues, en canvi, la millor versió de tu mateix". I sí, aquesta frase me l'acabo de treure jo de la màniga, probablement inspirada per milers d'idees similars que he llegit en llibres i per internet. Potser l'he plagiat involuntàriament, qui sap? És igual, el que importa és el missatge. Per què he de viure frustrada perquè no sóc una cosa si puc ser una cosa totalment diferent i igualment bona? Potser no sóc tranquil·la, serena, dolça, mística i espiritual, però sóc la Irya Devi. 

Jo sóc el nom espiritual que les meves mestres em van donar perquè m'acompanyés durant la meva sadhana. I cito textualment:

IRYA DEVI. Ets la deessa vigorosa, activa, guerrera defensora de la vida, que utilitzes la teva energia per a investigar, remoure i canviar el que faci falta per alliberar el Ser.

Què collons! Ni tranquil·la, ni dolça, ni mística, ni espiritual, però sóc forta, vigorosa, activa, perseverant i determinada. Potser la meva tasca no consisteix en inspirar els altres d'una forma yòguica  molt tradicional sinó en saber treure el millor de cada persona i ser encoratjadora. No sóc especialment dolça i delicada però sóc alegre i divertida: a les meves classes, ja siguin d'anglès o de ioga mai hi falta el toc d'humor i sobretot, m'agrada riure de tot, inclús de mi mateixa. 

Tots els yoguis són aprenents, ja siguin principiants o siguin mestres. No existeixen els bons i els mals yoguis, ja que el yoga es una disciplina molt àmplia que abarca molts aspectes de la persona. Simplement, cada persona té un talent diferent i no pot comparar-se amb els altres. Així doncs, deixaré d'intentar ser la yoguini que no sóc i començaré a ser la millor versió de mi mateixa.

Om Shanti.