Mostrando entradas con la etiqueta #lactància. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta #lactància. Mostrar todas las entradas

miércoles, 28 de diciembre de 2016

Les mames yoguinis també es desesperen.

(Ve más abajo para leer la versión en castellano)

Últimament tinc el bloc bastant abandonat, i no és pas fer falta de idees, sinó per falta de temps. Sempre penso: "buah, m'encantaria escriure un article sobre això" o "podria gravar una classe completa en video sobre això", però és impossible. Amb la feina, la casa i els nens no puc fer res de tot això. A dures penes trobo temps per a la meva pròpia pràctica, per no dir que no en trobo, com podria trobar temps per escriure res? I a mida que el meu fill petit va fent-se gran, cada vegada és més difícil. Durant les últimes setmanes m'he estat centrant més en les meves publicacions a Instagram, ja que és una plataforma bastant més ràpida per a connectar amb la gent i en definitiva, per a desforgar-me quan ho necessito. Aquesta publicació resumiria bastant el moment en que em trobo ara.


(English version in comments) Saludo a la luna en buena compañía. Ayer os conté que tuve una práctica maravillosa y productiva, ya que mi pareja se llevó a los niños de paseo. Pues bien, siguiendo en la línea de las publicaciones #behindthescenes, os dejo esta imágen. Mi práctica muchas veces no puede ser diaria debido a que tengo que hacer cosas de madre y muchas veces es simplemente porque mi hijo pequeño está por el medio y se me echa literalmente encima mientras grita "teta, teta!". Siempre hablo de aprovechar y trabajar "pratyahara", la abstracción de los sentidos, manteniendo la mente centrada en la práctica, pero la verdad es que cuando tienes a alguien que te empieza a dar golpecitos, te tira de sirsasana o directamente intenta arrancarte la camiseta para poder mamar la concentración es nula. Me acabo sentando, frustrada, en la esterilla, con mi hijo en brazos y viendo como se me pasa la mañana. No es que no me guste pasar las mañanas con él, para nada, me encanta! Pero necesito espacio para mi, para seguir funcionando y respirar. Echo de menos mi práctica diaria, cuando meditaba, y practicaba asanas y pranayama como mínimo 6 veces por semana. Ahora doy gracias si consigo hacer 3 saludos al sol mal hechos. Pero cada cosa a su tiempo. Paciencia. #moonsalutation #anjaneyasana #lowlunge #backbend #progress #heartopening #yogachallenge #asana #yoga #yogi #yogini #yogamom #yogamum #practice #yogapractice #practicepracticepractice #practiceandalliscoming #yogaeverywhere #yogaeveryday #yogaeverydamnday #morningpractice #instayogis #instayoga
Una foto publicada por Irya Devi (Rosa Sánchez) (@irya_devi) el


Com a mare, vull estar amb els meus fills. Com a yogui, vull temps de pràctica, i com a persona, necessito descansar i tenir estones de no fer res. Exacte, sabeu què desitjo més? Avorrir-me. Des de juliol de 2012, que és quan va néixer la meva filla gran, que no he tingut ni 5 minuts per a avorrir-me. Sempre s'han de fer coses, sempre hi ha alguna cosa per netejar, per cuinar, pendent de fer a la feina, una pràctica de ioga mig decent que el teu cos i ment demanen desesperats des de fa setmanes i fills que volen de la teva atenció. Doncs això: vols cuinar, vols netejar, vols jugar amb els teus fills, vols meditar, vols fer asanes, vols dormir... vols fer moltes coses però al final no acabes fent res. I et desesperes, i et poses nerviosa, t'estresses i et poses de mala lluna i ho pagues amb tothom. La pilota es va fent gran i més gran. I et diuen: "Ets, mare, és normal. Tingues paciència, que ja passarà". Sí ja passarà, però mentrestant, portes literalment 4 anys i mig dormint una mitja de 5 hores per nit i a més a més, intermitents. I et diuen (com és el cas d'una persona fanàstica que he conegut a instagram):"El yoga és molt més que pràctica i meditació, el yoga està en totes les coses de la vida. Mentre donis el pit al teu fill, centra't en practicar la respiració conscient". Ei, aquest és un consell fabulós i fa literalment anys que intento posar-lo en pràctica, però aquells que coneixeu els meus fills, en especial el petit, sabreu que això és impossible. En Pau fa literalment tombarelles mentre mama, em pessiga els mugrons, m'esgarrapa i em fa patades. A qui aconsegueixi practicar al respiració conscient en aquestes circumstàncies li dono un premi i li demano que si us plau m'expliqui el truc. Quan jo veia la meva mestra meditant plàcidament mentre li donava el pit a la seva filla jo al·lucinava i pensava "Wow! M'encanta! Jo faré el mateix!" Meeeeeec, incorrecte! Ja t'agradaria, maca. Té, et donem uns fills nerviosos i mogudets perquè no puguis ni seure en la mateixa postura durant tres minuts. 

Vol dir tot això que us he estat enganyat durant tot aquest 2016 amb les meves publicacions i fotos precioses de la Mama Yoguini? No pas. Hi ha temporades en les que he aconseguit compaginar moltes coses: pràctica, feina, maternitat i bloc i també hi ha temporades, com aquesta que estic passant, que no tinc temps ni de posar rentadores. Ei, literalment. Només poso rentadores si sé del cert que després podré estendre la roba, i per desgràcia, això no acostuma a passar. Però com pot ser que no tingui temps d'estendre la roba si em passo tot el matí a casa? Em passo el matí a casa però normalment me'l passo atenent el meu fill petit. Us he dit ja que no para quiet? Si vaig al lavabo, en aquesta estona li dóna temps de trencar un calaix de la cuina, buidar-me dos armaris, pintar-me una paret del menjador i intentar ficar els dits a un endoll. I de veritat que no exagero, pregunteu-li a qualsevol que conegui en Pau. No li puc treure l'ull de sobre, perquè perilla ell, perilla el gat i perilla la integritat de la meva llar. Respiració conscient? M'encantaria! Ham So, Ham So. Just Keep Swimming! Hakuna Matata! Ja he provat tots els mantres. De tant en tant el cos diu prou i peta. Per molt yogui que siguis, per molt hippie flower power que vulguis ser. Ets dona (o home), ets mare (o pare), ets un ésser humà i tens un límit. Respira, respira. Inhala pau i exhala estrès.

Ei, i fins i tot quan arribes a aquest punt de desesperació penses: no passa res, és passatger, tot millorarà. I sabeu què? Que és veritat. Tot passarà i tot millorarà, i arribarà un dia que quan t'aturis uns instants a respirar te n'adonaràs que el món sempre es mou molt ràpid, que sempre hi ha les mateixes coses al teu voltant, però el que canvia és la forma en que tu te les prens. 

Potser porto moltes setmanes d'estrès i cansament, però si faig balanç, puc dir que aquest últim any ha estat fantàstic: els meus fills estan creixent sans i feliços, estic escrivint aquest bloc (que llegeix poqueta gent, però molt fidel), he obert els meus horitzons yòguics i he començat a especialitzar-me en Vinyasa Yoga i inclús a donar classes, m'he tret el carnet de socorrista, he començat a ser més activa a les xarxes socials, la qual cosa m'ha ajudat a conèixer un munt de gent fantàstica, a guanyar sorteigs, reptes i assistir a esdeveniments yoguis. Encara que passo per uns moments d'estrès, no oblido com he arribat aquí i en dóno gràcies. És primordial mantenir la ment positiva.

He escrit aquest article per a totes aquelles persones, especialment mares yoguinis, que de tant en tant se senten desbordades. Noies, no esteu pas soles. Seguiu nedant i que tingueu un feliç 2017 ple de joia i hores de son.

Om Shanti.

_____________________________________________________________________________

Versión en castellano 

Últimamente tengo el blog bastante abandonado y no es por falta de ideas, sino por falta de tiempo. Siempre pienso :"Buah, me encantaría escribir un artículo sobre esto" o "podría grabar una clase completa en vídeo sobre esto", pero es imposible. Con el trabajo, la casa y lso niños no puedo hacer nada de eso. A duras penas encuentro tiempo para mi propia práctica, por no decir que no encuentro tiempo ni para eso, así que ¿cómo podría encontrar tiempo para escribir nada? Y a medida que mi hijo pequeño va creciendo, cada vez me es más difícil. Durante las últimas semanas me he estado centrando más en mis publicaciones en Instagram, ya que es una plataforma bastante más rápida para conectar con la gente y, en definitiva, para desahogarme cuando lo necesito. Esta publicación resumiría bastante bien el momento en el que me encuentro ahora.

(English version in comments) Saludo a la luna en buena compañía. Ayer os conté que tuve una práctica maravillosa y productiva, ya que mi pareja se llevó a los niños de paseo. Pues bien, siguiendo en la línea de las publicaciones #behindthescenes, os dejo esta imágen. Mi práctica muchas veces no puede ser diaria debido a que tengo que hacer cosas de madre y muchas veces es simplemente porque mi hijo pequeño está por el medio y se me echa literalmente encima mientras grita "teta, teta!". Siempre hablo de aprovechar y trabajar "pratyahara", la abstracción de los sentidos, manteniendo la mente centrada en la práctica, pero la verdad es que cuando tienes a alguien que te empieza a dar golpecitos, te tira de sirsasana o directamente intenta arrancarte la camiseta para poder mamar la concentración es nula. Me acabo sentando, frustrada, en la esterilla, con mi hijo en brazos y viendo como se me pasa la mañana. No es que no me guste pasar las mañanas con él, para nada, me encanta! Pero necesito espacio para mi, para seguir funcionando y respirar. Echo de menos mi práctica diaria, cuando meditaba, y practicaba asanas y pranayama como mínimo 6 veces por semana. Ahora doy gracias si consigo hacer 3 saludos al sol mal hechos. Pero cada cosa a su tiempo. Paciencia. #moonsalutation #anjaneyasana #lowlunge #backbend #progress #heartopening #yogachallenge #asana #yoga #yogi #yogini #yogamom #yogamum #practice #yogapractice #practicepracticepractice #practiceandalliscoming #yogaeverywhere #yogaeveryday #yogaeverydamnday #morningpractice #instayogis #instayoga
Una foto publicada por Irya Devi (Rosa Sánchez) (@irya_devi) el

Como madre, quiero estar con mis hijos. Como yogui, quiero tiempo para mi práctica, y como persona, necesito descansar y tener ratos para no hacer nada. Exacto. ¿Sabéis qué es lo que más deseo? Aburrirme. Desde julio de 2012, que es cuando nació mi hija mayor, no he tenido ni cinco minutos para aburrirme. Siempre se tienen que hacer cosas, siempre hay algo que limpiar, que cocinar, pendiente de hacer en el trabajo, una práctica de yoga medio decente que tu cuerpo y tu mente piden desesperados desde hace semanas e hijos que piden tu atención. Pues eso: quieres cocinar, quieres limpiar, quieres jugar con tus hijos, quieres meditar, quieres hacer asanas, quieres dormir... quieres hacer muchas cosas pero al final no haces nada. Y te desesperas, te estresas, te pones de mala leche y lo pagas con todo el mundo. La pelota se va haciendo grande y más grande. Y te dicen: "Eres madre, es normal. Ten paciencia que ya pasará." Sí, ya pasará, pero de mientras llevas literalmente 4 años y medio durmiendo una media de 5 horas por noche, y además intermitentes. Y te dicen (como es el caso de una persona fantástica que he conocido en Instagram): "El yoga es mucho más que práctica y meditación, el yoga está en todas las cosas de la vida. Mientras des el pecho a tu hijo, céntrate en practicar la respiración consciente." ¡Joder, qué razón tiene esta chica! Ey, este es un consejo fabuloso y hace literalmente años que intento ponerlo en práctica, pero aquellos que conocéis a mis hijos, en especial al pequeño, sabréis que es imposible para mi. Pau da literalmente volteretas mientras mama, me pellizca los pezones, me araña y me da patadas. A quien consiga practicar en estas circunstancias le doy un premio y le pido que por favor me cuente el truco. Cuando veía a mi maestra dándole el pecho a su hija yo alucinaba y pensaba "¡Wow!¡Me encanta! ¡Yo haré lo mismo!" Meeeeeeeec, ¡incorrecto! Ya te gustaría, maja. Toma, te damos dos hijos nerviosos y moviditos para que no puedas ni sentarte en la misma postura durante tres minutos seguidos.

¿Significa todo esto que os he estado engañando durante todo el 2016 con mis publicaciones y fotos preciosas de la Mamá Yoguini? Para nada. Hay temporadas en las que he conseguido compaginar muchas cosas: práctica, trabajo, maternidad y blog y también hay temporadas como esta que estoy pasando ahora, que no tengo tiempo ni para poner lavadoras. Ey, literalmente. Sólo pongo lavadoras si sé seguro que voy a poder tender la ropa después y, por desgracia, eso no suele ocurrir. ¿Pero cómo puede ser que no tenga tiempo de tender la ropa si me paso la mañana en casa? Me paso la mañana en casa pero normalmente me la paso atendiendo a mi hijo pequeño. ¿Os he dicho ya que no para quieto? Si voy al baño, en ese ratito le da tiempo de romper un cajón de la cocina, vaciarme dos armarios, pintarme una pared del comedor e intentar meter los dedos en un enchufe. Y de verdad que no exagero, preguntadle a cualquiera que conozca a Pau. No le puedo quitar el ojo de encima porque peligra él, peligra el gato y peligra la integridad de mi casa. ¿Respiración consciente? ¡Me encantaría! Ham So, Ham So. Just keep swimming! Hakuna Matata! Ya he probado todos los mantras. De vez en cuando el cuerpo dice basta y peta. Por muy yogui que seas, por muy hippie flower power que quieras ser. Eres mujer (u hombre), eres madre (o padre), eres un ser humano y tienes un límite. respira, respira. Inhala paz exhala estrés.

Ey, e incluso cuando llegas a este punto de desesperación piensas: no pasa nada, es pasajero, todo merjorará. ¿Y sabéis qué? Pues que es verdad. Todo pasará y todo mejorará, y llegará un día que cuande te pares unos instantes a respirar te darás cuenta de que el mundo siempre se mueve muy rápido, que siempre hay las mismas cosas a tu alrededor, pero lo que cambia es la forma en que tú te las tomas.

Puede que lleve muchas semanas de estrés y cansancio, pero si hago balance, puedo decir que este último años ha sido fantástico: mis hijos están creciendo sanos y felices, estoy escribiendo este blog (que lee muy poquita gente, pero muy fiel), he ampliado mis horizontes yoguis y he empezado a especializarme en Vinyasa Yoga e incluso a dar clases; me he sacado el carnet de socorrista, he empezado a ser más activa en las redes, la cual cosa me ha ayudado a conocer a un montón de gente estupenda, a ganar sorteos, retos y asistir a eventos yoguis. Aunque paso por unos momentos de estrés, no olvido cómo he llegado hasta aquí y doy las gracias. Es primordial mantener la mente positiva.

He escrito este artículo para todas aquellas personas, especialmente madres yoguinis, que de vez en cuando se sienten desboradadas. Chicas, no estáis solas. Seguid nadando y que tengáis un feliz 2017 lleno de felicidad y horas de sueño.

Om Shanti.










viernes, 29 de enero de 2016

La meva sala de lactància: el món


Donar el pit en públic o no. És un dilema amb el que s'enfronten milers de dones cada dia. El simple fet que existeixi aquest debat i que hi hagi gent que es pregunti què és correcte i què no, demostra que hi ha quelcom que no funciona en aquesta societat.



Som una societat malalta. Aquesta és l'única explicació que trobo, perquè creieu-me, he de fer grans esforços per a comprendre què és el que porta a una persona a pensar que donar teta a una criatura és una obscenitat. 


Potser a més d'un no li van acabar de quedar clares les lliçons de biologia a l'escola, quan ens van explicar que l'ésser humà és un mamífer. Exacte, l'ésser humà mama per naturalesa, no per vici. Sabeu quin és el primer instint d'un nadó quan neix? Buscar l'escalfor i protecció de la seva mare i mamar. Mamar! I si això és el que la natura espera de nosaltres, com podem banalitzar-ho fins el punt de dir que està malament fer-ho en públic? Però com pot ser que hi hagi gent a qui li molesti veure un bebè menjant? Ens hem tornat bojos?

Vivim en un món amb una doble moralitat, on s'han sexualitzat els pits de la dona fins el punt de fer-nos creure que tot el que tingui a veure amb ells és obscè. Els pits no s'han fet per donar plaer als homes, s'han fet per alimentar els nens, i qui no ho vegi d'aquesta manera té una ment malalta. De fet el problema més gran és que qui es troba arraconat i amb un dilema és la dona que ha de donar de mamar al seu fill, no la societat malalta. 

No em molestaré ni a dir que això és de ser primitiu o antiquat perquè això, senyors, no passava antigament. A l'edat mitjana les dones es treien el pit on calgués i ningú es plantejava que estigués malament. El problema és de la imatge sexual que s'ha format al voltant dels pits i d'una doble moral absurda que ens fa creure que una model mig despullada en un lloc públic és acceptable però una mare alletant el seu nadó és, literalment fastigós. Heu vist el video?



Ara us posaré un altre exemple de la hipocresia que ens rodeja. Feu una ullada aquesta entrevista de la revista People a Kim Kardashian. Entre d'altres coses, diu que mai se sentiria còmoda donant el pit al seu fill en un restaurant o en llocs públics. Sí, ho diu ella, una persona que es va fer famosa amb un video sexual, una dona a qui mig planeta ha vist despullada en múltiples ocasions. Heu de saber que no jutjo a ningú per ensenyar el seu cos despullat, cadascú és lliure de fer el que vulgui amb ell, sigui la senyora Kardashian, la model del video o qualsevol dona del món. El que m'empipa és que una persona que no té cap problema en mostrar els seus atributs en públic  se senti incòmoda alimentant un bebè. Dona, no veus la contradicció?



Breastfeeding is time-consuming: “I’m about two months into breastfeeding and I’m not gonna lie — it can be time-consuming. For some reason, North hates when I feed the baby, and she lays on my lap so Saint can’t be right in front of me to eat, LOL! I’ve started to include her: Sometimes I will pump and have her feed him the bottle. That totally worked! She loved helping me, as opposed to my attention being off of her, and now she is my little helper.”
She’s full of milk: “I feel super lucky that breastfeeding is easy for me and I produce a lot of milk — so much that I’ve taken over my mom’s freezer with tons of milk!”
Nipple shields: “I use a nipple shield most of the time when I feed. I find the baby feeds better, and it allows me to never get irritated nipples or anything because they’re protected by the shield. The hospital suggested shields to me, since at the beginning I found nursing super painful and difficult, so I took some home and never looked back.”
Public versus private breastfeeding: “I know some people find breastfeeding such a private, personal experience, while other people are very open and even breastfeed in public. Now that I’m a mom, I say whatever makes you comfortable goes. I still personally wouldn’t breastfeed at a restaurant with a bunch of people I didn’t know staring at me. I’ve seen this before and remember tweeting how shocked I was. Now that I’m a mom, I’m not that shocked, especially if you have a few kids and can’t leave to breastfeed one kid in the bathroom while leaving the others at the table. But I still personally wouldn’t do it, unless it was an emergency situation and I was fully covered. I would however breastfeed in front of my girlfriends. I think it’s such a natural experience and I’m not shy about that. I know so many people get backlash for posting breastfeeding pics, but I don’t mind them! I know people have their opinions on how others should live their lives and I try not to be judgmental anymore — this is simply just my opinion.”
Per sort, també hi ha dones "valentes" a Hollywood que defensen el seu dret a l'alletament en públic, com és el cas de Mayim Bialik i Alissa Milano. Aquesta última va sortir fa poc en un video que es va fer viral on, en una entrevista a la televisió, la presentadora la increpava per donar el pit obertament en llocs públics. 




No fem més que atacar les dones i fer-les sentir culpables. I el més divertit del cas és que qui en realitat acaba tenint un problema és aquesta mare avergonyida, que haurà de córrer a tapar-se amb un foulard o a amagar-se com una rata a una sala de lactància ideada especialment per a mares que, com ella, senten por o vergonya d'alimentar els seus fills en públic. No em malinterpreteu, les sales de lactància són exemple que la societat s'està adaptant de mica mica a aquesta necessitat que tenen aquestes dones que no se senten còmodes alletant en públic, però tot i que respecto la decisió de qualsevol mare d'alimentar la seva criatura com li doni la santa gana, no puc evitar sentir llàstima. Hem arribat al punt de fer sentir a les dones culpables i avergonyides d'alletar en públic. En la meva humil opinió, hi ha molt bona intenció en la creació d'una sala de lactància, però així no solucionem el problema, només l'agreugem. Per això jo dic: la meva sala de lactància és el món! Els meus fills tenen dret a fer teta en un centre comercial, al carrer o a casa, igual que qualsevol altre bebè que prengui biberó. No és la mare qui s'ha d'amagar, és la societat qui ha de canviar.