Sóc una mala yoguini

El concepte de yogui tranquil, pacient, quiet i de veu dolça i calmada, que no s'altera per res no va amb mi. Jo sóc una mala yoguini: sóc nerviosa, moguda, tinc una veu més aviat estrident, m'altero, m'estresso, m'impaciento, em desespero, m'enrabio, ploro i perdo els papers de tant en tant. És per això que ric molt quan després d'alguna classe m'han dit que voldrien ser tranquils com jo. Res més lluny de la realitat. Jo sóc un sac de nervis, un descontrol amb potes, una bomba de rellotgeria. No hi ha ni un sol dia que no em proposi mantenir la calma, ser pacient i comprensiva i, en definitiva, ser la viva imatge de la serenor. No hi ha ni un sol dia que no tingui en compte els principis del ioga i les ensenyances del savi Patanjali. "Aquieta la ment", "respira", "allunya't dels patrons repetitius i de la toxicitat dels teus pensaments", "medita", "yoga, yoga, yoga...". Jo intento ser una bona yoguini però a canvi l'únic que aconsegueixo és ser un ésser humà. Ajjj, quina ràbia! Jo vull ser una yoguini pacífica, tranquil·la, serena, dolça i pura com un Buddha però no faig més que fracassar i l'únic que aconsegueixo és ser... jo mateixa.

Moltes vegades em comparo amb altres yoguis i yoguinis, la majoria del meu entorn, ja siguin mestres o companys de sadhana i penso... "per què jo no tinc aquesta veu tan dolça?", "per què jo no sóc tan mística?", "per què jo no sóc tan espiritual?", "per què jo no sóc capaç d'inspirar la gent d'aquesta manera?", "les meves classes mai seran tan maques", "jo no tinc ni la meitat de coneixements de filosofia que aquesta persona". Són una sèrie de pensaments autocrítics que em porten a plantejar-me si realment serveixo per a compartir i ensenyar el ioga o potser seria millor que em dediqués a altres coses i limités el ioga a un nivell personal, fent la meva pràctica pel meu compte i ja. I no és pas enveja d'aquestes persones el que sento, sinó ràbia i impotència de no poder estar jo a la seva alçada.

La meva sadhana de Hatha Yoga (el ioga físic) està plena d'asanes complicades, de contorsions i de seqüències avançades. A la vista tot és molt maco i pot donar la sensació que en sé molt, però a nivell de Raja Yoga (el ioga de la ment) no sóc més que una principiant. Vull ser una bona yoguini! Vull ser capaç de seure 15 minuts a meditar i centrar la ment com Déu mana. Vull ser dolça, tranquil·la, serena, espiritual, mística i meravellosa! Vull encaixar en el concepte de yogui ideal perquè sinó d'alguna manera serà com si estigués enganyant a tothom, inclús a mi mateixa. "Bah, Rosa, deixa-ho córrer. Dedica't a ensenyar anglès, que això sí que ho saps fer bé i no insisteixis més amb això d'ensenyar ioga." Aquest és un pensament que m'inunda el cap dia sí i dia també, però per algun motiu segueixo sentint papallones a l'estómac i una il·lusió infinita cada vegada que publico alguna cosa a la pàgina de Facebook o en aquest bloc. Sento la necessitat innata de compartir la meva experiència i el poquet ioga que conec i això no pot ser dolent.

Moltes vegades el problema radica en el fet de voler ser qui no som, quan en realitat hauriem d'acceptar-nos. Sabeu què penso? Que el concepte de yogui perfecte no existeix. No deixeu que cap gurú il·luminat us vengui la moto, cap d'ells ha arribat al Samadhi encara. Si tot just comences ara el teu camí de ioga o estàs experimentant amb la meditació, no esperis miracles d'un dia per l'altre. L'autoconeixement i la pau interior no són automàtics, no apareixen instantàniament i a més a més requereixen les tres Ps de les que sempre parla Swamini Danda, la meva mestra: pràctica, paciència i perseverància.

El yogui perfecte no existeix, cadacú és yogui a la seva manera i cadascú ho fa tan bé com pot. És per això que em dic: "No vulguis ser qui no ets, sigues, en canvi, la millor versió de tu mateix". I sí, aquesta frase me l'acabo de treure jo de la màniga, probablement inspirada per milers d'idees similars que he llegit en llibres i per internet. Potser l'he plagiat involuntàriament, qui sap? És igual, el que importa és el missatge. Per què he de viure frustrada perquè no sóc una cosa si puc ser una cosa totalment diferent i igualment bona? Potser no sóc tranquil·la, serena, dolça, mística i espiritual, però sóc la Irya Devi. 

Jo sóc el nom espiritual que les meves mestres em van donar perquè m'acompanyés durant la meva sadhana. I cito textualment:

IRYA DEVI. Ets la deessa vigorosa, activa, guerrera defensora de la vida, que utilitzes la teva energia per a investigar, remoure i canviar el que faci falta per alliberar el Ser.

Què collons! Ni tranquil·la, ni dolça, ni mística, ni espiritual, però sóc forta, vigorosa, activa, perseverant i determinada. Potser la meva tasca no consisteix en inspirar els altres d'una forma yòguica  molt tradicional sinó en saber treure el millor de cada persona i ser encoratjadora. No sóc especialment dolça i delicada però sóc alegre i divertida: a les meves classes, ja siguin d'anglès o de ioga mai hi falta el toc d'humor i sobretot, m'agrada riure de tot, inclús de mi mateixa. 

Tots els yoguis són aprenents, ja siguin principiants o siguin mestres. No existeixen els bons i els mals yoguis, ja que el yoga es una disciplina molt àmplia que abarca molts aspectes de la persona. Simplement, cada persona té un talent diferent i no pot comparar-se amb els altres. Així doncs, deixaré d'intentar ser la yoguini que no sóc i començaré a ser la millor versió de mi mateixa.

Om Shanti.