L'entrada d'avui és més personal. Us vull parlar de la frustració i l'ego. Alguns de vosaltres ja sabreu que divendres passat em vaig lesionar durant la meva pràctica d'Ashtanga Yoga. Diguem que no vaig anar amb prou compte, em vaig forçar massa i vaig acabar amb un trencament fibrilar als isquiotibials de la cama esquerra. La lesió en si és molt lleu: vaig una mica coixa i tot quedarà en unes petites molèsties durant uns quants dies més. El que fa mal és l'ego.
Sempre m'autoexigeixo massa, no en tinc mai prou amb arribar a A, sempre he d'intentar arribar a B. No em malinterpreteu, no intento competir amb ningú, no intento pas ser la millor en res, tinc molt clar que el ioga és totalment personal i no pretenc mai comparar-me amb ningú. El problema és que jo mateixa em poso el llistó molt alt i això m'acaba passant factura. Què en trec d'exigir-me tant i voler estar sempre al màxim de la meva capacitat? Absolutament res. Sabeu quin és el problema? Doncs que sempre busco resultats. Cada vegada que aconsegueixo fer una asana nova, cada vegada que aconsegueixo arribar un centímetre més enllà, cada vegada que aconsegueixo aguantar un segon més en una postura invertida és un triomf, és el premi a pràctica i la perseverància. Però també és aliment per a l'ego, ja que un èxit equival a un sentiment d'autocomplaença i satisfació amb un mateix. Aquest sentiment d'orgull ens porta a voler millorar en la pràctica per a després tornar a tenir aquesta sensació i sentir-nos genials amb nosaltres mateixos. Al final, la pràctica del ioga acaba perdent el sentit i ja no saps si practiques per millorar, aconseguir coses i inflar l'ego o pel que representa que has de practicar: per a calmar la ment i arribar a fins més espirituals.
Les coses no passen perquè sí. M'he fet mal i això m'ha obligat a fer una aturada en la pràctica del Hatha durant uns quants dies per a poder reflexionar. Ara no puc competir amb mi mateixa, no puc apretar-me ni intentar anar més lluny. Ara he de retrocedir i acceptar que em trobo en la situació que em trobo. He de treballar a un ritme molt més suau del que estic acostumada i això fa mal a l'ego. Ni tan sols quan estava embarassada sabia posar-me límits. Doncs serà que em tocava parar per poder tornar al camí d'Abhyasa i Vairagya.
 |
| De www.ashtangadevon.co.uk/ |
En els Yoga Sutres, Patanjali diu que el ioga consisteix en aturar les fluctuacions mentals a través d'Abhyasa, la pràctica, i Vairagya, al desafecció (en castellà "desapego"). Cada vegada que tenim una experiència que ens resulta agradable als sentits, desenvolupem un desig molt fort d'experimentar la mateixa sensació una vegada rera l'altra. Això ens fa dependre d'aquest plaer i quan, per qualsevol motiu, no ho aconseguim, sentim pena i dolor. És precisament aquesta dependència del plaer i la satisfacció el que ens causa dolor i patiment. Així doncs, si trascendim això i no ens obsessionem amb els resultats de les nostres accions, sinó que simplement ens centrem en el procés de fer-les, aconseguirem sentir-nos realitzats. Així que pràctica, pràctica i pràctica i res més que això. La frustració per no poder fer una cosa no és més que una rabieta del nostre ego. Hem d'aprendre a adaptar-nos a les circumstàncies, acceptar que no sempre ens sortiran les coses com volem i seguir caminant, encara que sigui més a poc a poc. De vegades és necessari aturar-se per reprendre el camí amb més decisió.
 |
| De yoga-beograd.com |
Hem de trobar l'equilibri ideal enre la pràctica i la desafecció: no et rendeixis mai, però no siguis esclau dels resultats. Patanjali mai va parlar de flexibilitat infinita o de fer postures espectaculars. El sentit de la pràctica és alliberar-nos de la nostra ment, no posar-nos reptes absurds. L'asana és tot el progrés que fas, és el camí, no el destí.
Avui l'entrada us la dedico a tots els que esteu fent el vostre camí i a mi mateixa. Acceptar les limitacions ens fa créixer amb més força.
Om Shanti.
No hay comentarios:
Publicar un comentario