Les 10 postures que més "odio"

Tots els que practiquem ioga, sigui a un nivell de principiant o sigui a un nivell avançat, tenim tendència a fer aquelles postures que més ens agraden i evitar a tota costa aquelles que ens desagraden. No és cap coincidència que les nostres postures preferides siguin les que millor ens surten, ja que el nostre cos és mandrós i conformista per naturalesa. Avui us explico perquè les asanes que més odiem són precisament les que més hem de practicar i us mostraré quines són les que més em frustren a mi.

Avui us tornaré a parlar de Patanjali i les seves sàvies paraules. Els seus Yoga Sutres comencen així:

Aquí comença l'enseyament del Ioga. El Ioga és la detenció de tota activitat mental. Quan l'activitat mental s'atura, l'esperit s'estableix en la seva naturalesa essencial.

Molt bé, doncs, la finalitat del ioga és aturar les fluctuacions mentals per a poder portar pau a l'esperit. Fantàstic. Entre d'altres coses, una de les formes d'arribar a aturar les fluctuacions mentals, és la pràctica de les asanes, que defineix de la següent manera:

La postura adequada porta a un estat de fermesa i estabilitat.

O en altres paraules, l'asana és còmoda i ferma.

Això es realitza mitjançant la relaxació de tot esforç i portant la ment a l'infinit. I a partir d'aquí un ja no és acosat pels dilemes i els conflictes dels aspectes oposats.

Vaja, que ens hem de sentir còmodes i estables durant les asanes per a poder calmar la ment. Però no crec que Patanjali es referís a fes només aquelles postures en les que et sentis còmode i evita fer aquelles que no et surtin i et facin mal. Es tracta precisament d'aconseguir trobar la comoditat en totes les postures, per així poder trascendir les limitacions.

La teoria està molt clara, però el que costa més és la pràctica. Tots en hi trobem de vegades, que estem intentant fer una asana i ens sentim de tot menys còmodes i ferms. Més aviat ens sentim incòmodes, adolorits, frustrats i rígids. Tot aquest trasbals d'emocions i sensacions ens porta a rebutjar aquesta postura i buscar aquella altra que sabem que ens farà sentir bé. Però avui et demanaré que no evitis aquestes postures, perquè són aquestes precisament les que més necessites.

La postura comença quan vols desfer-la.

Les limitacions en una asana ens posen de cara a la realitat, és com posar-te davant d'un mirall que et mostra totes les teves imperfeccions, frustracions i pors. La bellesa del ioga està en precisament observar i escoltar aquestes sensacions i intentar aprendre d'elles. De fet, una asana no és la postureta perfecta digna de postal, sinó tot el procés que hi ha per arribar allà. L'asana de veritat comença quan vols desfer la postura perquè et fa mal o perquè t'incomoda. Potser el que ens fa més mal no és el dolor físic sinó l'ego? Ens sentim incòmodes, atrapats, no podem respirar bé, sentim ràbia... però no fugis! Simplement respira, afluixa i observa. Potser el fet que no et surti aquesta asana significa rigidesa, no només física, sinó potser també mental. No vols aquesta asana perquè et fa sentir coses que no vols. Potser el problema no és sentir això. Potser el problema és que no t'hi vols enfrontar.

Practicar asanes que "no ens surten" ens ajuda a ser més humils, a escoltar-nos, a estimar-nos amb les nostres limitacions i ens porta a desitjar millora. Guanyem flexibilitat física i mental i ens obrim a acceptar. I no és aquesta la finalitat del ioga?

Normalment, si mireu les xarxes socials o pàgines web, veureu que la majoria de yoguis pengen fotos seves fent postures precioses i que adoren, postures que els fan sentir bé i que queden fantàstiques de cara al pati. Això fa que la resta de practicants ho vegin i pensin "pfff, aquesta sensació de dolor, rigidesa i incomoditat només la dec tenir jo, que no sóc gens flexible". És més, la majoria de gent a qui li he intentat ensenyar una miqueta de hatha em diu, és que per a tu això és molt fàcil i a mi no em surt, se'm dóna fatal". Doncs bé el meu objectiu d'avui és mostrar-vos que, estiguem al nivell que estiguem, tots tenim limitacions i ens sentim frustrats davant de certes asanes. Avui faré el que poca gent fa a les xarxes, us ensenyaré les postures que més ràbia em fan i més em frustren, les que treuen el pitjor de mi i que, per tant, més necessito practicar. Les anomenaré "les 10 postures que més odio", tot i que en realitat no les odio, perquè em serveixen de mestre. Són aquelles que quan estic a classe i l'Ajna, la meva mestra, les menciona, ja se'm remouen les entranyes. Veureu que moltes d'elles ni tan sols són avançades. De vegades les postures més frustrants no són les més difícils i que no et surten, de vegades són molt simples però et fan sentir coses desagradables. Som-hi doncs!

El cargol. Es tracta de plegar-te endavant amb l'esquena rodoneta, com quan enrotlles un pòster. Aquesta asana de bon matí, amb l'esquena encara freda i rígida, em mata, per no mencionar la sensació d'asfixia que em provoca. Serveix precisament per donar flexibilitat a la musculatura dorsal i treure rigideses i és més potent del que sembla. Com totes les postures de flexió de columna, ajuda a calmar la ment i porta a la introspecció. Què deu ser això que tinc a dins que tant m'incomoda? Interessant... la seguiré practicant.

Anujasana. Sembla fàcil oi? Doncs per això em frustra. Aquesta consisteix en rodolar d'un costat a l'altre fets una boleta però sense fer trampes ajudant-nos amb els peus o els colzes, treient la força de les entranyes. Jo dec tenir les entranyes ben fluixes perquè una vegada m'he girat cap a un costat ja no hi ha manera de tornar al mig. Em sento com una tortuga panxa enlaire que no sap donar-se la volta. Llavors és quan  veig a la gent del meu voltant balancejant-se gràcilment d'un costat a l'altre. O la gent fa trampa o jo tinc poca traça. O les dues  coses. En fi, seguirem treballant les entranyes, que sembla que les tinc fofes.

Utkatasana.  Aquesta té dues versions, la vertical i la diagonal. La vertical és la que més em costa: els ossos dels turmells se'm claven i em fan mal, noto com si els tendons d'Aquil.les m'anessin a petar i em noto els genolls bloquejats. Es tracta de flexionar al màxim els genolls sense treure el cul. Jo intento flexionar però no aconsegueixo gran cosa a part d'incomoditat i certa frustració. Serà que estic mal feta? Tothom sembla baixar més i no tenir gaires problemes amb aquesta asana. O són imaginacions meves? És probable... Llavors està la versió diagonal, molt més còmoda que la vertical, tot i que més cansada. Aquí em costa trobar la inclinació adequada i sempre em pregunto si tindré els braços ben posats. Em sembla que aquesta l'hauré de practicar més davant d'un mirall.

Paschimottanasana. Probablement la part més rígida del meu cos són els isquiotibials, aquests meravellosos músculs de la part de darrera de les cuixes, per a que ens entenguem, i és per això que, per normal general, totes les postures de flexió de columna en provoquen dolor i incomoditat. Quan faig Paschimottanasana sóc molt més conscient de les meves limitacions i rigideses. Sento mal als isquiotibials i una sensació estranya que comença a l'estómac i m'incita a desfer la postura inmediatament. És curiós perquè es diu que aquesta postura millora les digestions, estimula els òrgans interns i calma la ment. Serà que a mi se'm remenen moltes coses aquí i per això m'incomoda?

Purvottanasana. Aquesta asana és curiosament la contrapostura de l'anterior, la Paschimottanasana. Doncs aquesta és una altra d'aquestes postures que em fan plantejar-me si estic mal feta. Aquí la majoria de gent arriba a tocar amb les plantes dels peus a terra. Jo no. Sempre em trobo posant tot el pes del cos sobre els talons i com que no puc repartir bé tot el pes per tot el peu, acabo posant massa pressió als genolls i forçant la hiperextensió. És per això que intento flexionar una mica els genolls, a veure si millora un mica. Potser és precisament la hiperextensió dels genolls el que fa que no arribi a tocar amb tot el peu a terra? O és que els meus peus són estranys? Seguiré investigant.

Garbha Pindasana. Hi ha una paraula que descriu el que aquesta asana significa per a mi: dolor. Hi ha dies que em surt i dies que no hi ha manera. El dia de la foto no vaig tenir sort (quina sorpresa). Per a que m'entengueu, en postura de lotus has de fer passar els braços més enllà dels colzes pels foradets que queden entre les cuixes i els panxells (bessons) i després rodolar per terra. Quin forat? Exacte. Ah, i els dies que em surt em quedo atrapada, tombada a terra amb el braços allà dins i sense poder-me moure. Tot un show. Després em queden uns bonics blaus de record. Us juro que no descansaré fins que no em senti ferma i còmoda en aquesta postura!

Triang mukha eka pada paschimottanasana. Aquesta asana suposa un gran repte per als meus pobres genolls, especialment l'esquerre, ja que hi vaig tenir una lesió quan era adolescent. Quan el genoll que tinc plegat és el dret puc més o menys aguantar una mica, però quan és l'esquerre... Necessito una manteta o un bloc a sota del cul perquè ni hi arribo ni aguanto la pressió. Aquesta em frustra per la descompensació de flexibilitat entre els meus dos genolls, però me la prenc amb calma perquè no em vull fer mal. Ahimsa, no violència.

Bakasana. D'acord, aquesta es veu molt espectacular i digna de postaleta, però no us imagineu el mal que em faig als braços. L'aguanto uns instants i poca cosa més perquè em clavo els genolls a sota de les aixelles. Em frustra perquè m'adono que em falta força al tronc, que en realitat no he de posar cap pes als braços, sinó que hauria de poder aixecar les cames amb la força dels meus abdominals i les entranyes. Aixxx, aquestes punyeteres entranyes!! Doncs apa, a seguir practicant-la!

Tatrak. Aquesta no és una asana en si, és un exercici per als ulls. Has de mirar fixament el teu dit gros sense parpallejar ni moure el cap. Mous el braç endavant i després als costats, sempre seguint el dit amb la vista. Aquest exercici em mareja, em fa mal als ulls i no us imagineu com pica no poder parpallejar. Va bé fer-la per a millorar la vista cansada i la concentració. Jo que em passo el dia entre llibres hauria de fer-la més sovint.

Parsvottanasana. D'aquesta el que em mata és la posició de les mans. La mà esquerra bé, però la dreta... buff, noto com si se m'hagués de partir el canell. Tinc el canell dret molt rígid, així que m'hi he de posar de valent. Aquí la hiperextensió dels meus genolls també pot ser un problema. Ara que veig la foto me n'adono. Doncs res, a treballar!

Kurmasana. I aquí tenim la reina de les asanes que "odio". La kurmasana, la tortuga! I com no podia ser d'una altra manera, com que m'he de plegar endavant, em fa sentir fatal. Isquiotibials rígids i dolor als colzes. He d'intentar portar els genolls més a sobre de les espatlles, així evitaria posar pressió als meus colzes i provocar hiperextensió. Això de ser hiperlaxa és un rotllo perquè et pots fer mal més fàcilment, però també et fa ser més concient de les teves articulacions i les aliniacions. Aquí em sento atrapada, ofegada i angoixada i a més a més hi afegim el dolor als isquiotibials. Una meravella de postura. Si tant em molesta és perquè la necessito i punt.

I fins aquí el top 10 d'asanes que em frustren! Espero que hagueu disfrutat veient-me "patir" i desitjo haver-vos motivat a fer les postures que no us agraden, en comptes de fugir i evitar-les. Practicant arribarem a trascendir les nostres limitacions.

Bona pràctica i Om Shanti!